Qüestionari Proust 1
David Cirici

dimecres, 15 de febrer de 2017


Un escriptor tan consolidat al país com en David Cirici és més que digne d'estrenar aquesta nova secció al blog. Si, a més, sabem que ha sigut el guanyador del Premi Sant Jordi 2017 amb El setè àngel, Cirici es torna en el candidat ideal. Potser us sonarà per El lladre de Guernica (Edicions Proa, 2015) que es basa en la desaparició en mans dels nazis d'un mural que va ser la resposta artística de Joan Miró al Guernica de Picasso. Aquesta novela sobre l'art, la història, l'amor i la venjança. Però la seva última novel·la, que ha guanyat un dels premis més prestigiosos de Catalunya, ha sigut El setè àngel. Un servidor l'està llegint i pinta molt i molt bé. He de confessar, però, que la primera reacció va ser de rebuig, com em passa sempre que es publiquen novel·les de ficció ambientades en fets que estan passant i surten a les notícies cada dia. No obstant, les poques pàgines que porto llegides són suficients per veure que no va per aquest camí. El setè àngel és, doncs, la història de l'Ernest, que el coneixem quan navega amb el seu valer entre les illes gregues amb el seu fill de set anys Marc, la seva parella Sophie i el seu fill, en Max. Fa molt mala mar i d'una onada en Marc cau a l'aigua. A partir d'aquí seguirem la història de l'Ernest, que busca desesperadament al seu fill i intenta lidiar amb el sentiment de culpa que l'oprimeix i el Marc, que és rescatat per una llanxa plena de refugiats que miren d'arribar a les costes de Samos. Però de les aventures de l'Ernest i en Marc ja us en parlaré d'aquí ben poc, avui ens aproximarem al seu autor, en David Cirici, a través del famós qüestionari de Marcel Proust:

1. Quin és el principal tret del teu caràcter?
A mig camí entre la passió i la sensibilitat.

2. Quina qualitat aprecies més en un home?
L’entusiasme.

3. I en una dona?
L’entusiasme.

4. Què esperes dels teus amics?
Que avancem junts.

5. Quin és el teu defecte principal?

El caos.

6. Quina és la teva ocupació preferida?

Descobrir coses noves.

7. Quin és el teu ideal de felicitat?
L’absència de temors.

8. Quina seria la teva major desgracia?
La mort d’algú molt estimat.

9. Què t’hauria agradat ser?
Actor (de teatre).

10. Quins dons naturals t’agradaria tenir?
Facilitat per aprendre més idiomes.

11. A quin país/ciutat t’agradaria viure?

Una bona temporada a l’Argentina.

12. El teu color preferit?

El violeta.

13. La teva flor preferida?
La violeta.

14. El teu ocell preferit?
L’alosa que canta per als amants a Romeu & Julieta.

15. El teu nom de noi preferit?
Tinc dos fills...

16. El teu nom de noia preferit?
I tinc dues filles...

17. Quins són els teus escriptors de prosa preferits?
Coetze, Roth i Joyce.

18. Quin és el teu llibre preferit?

L’Illa misteriosa de Jules Verne.

19. Quin és el teu poema preferit?

L’Odissea d’Homer.

20. Quin és el teu cantant o grup preferit?

David Byrne.

21. Quina és la teva cançó preferida?
The Police, "Message in the bottle".

22. Quin és el teu pintor preferit?
David Hockney

23. Quins són els teus herois (i/o heroïnes) de ficció?
Ulisses, Èdip, Lancelot, Blanquerna, Plaerdemavida, el Quixot, Jean Valjean, Madame Bovary, Hèrcules Poirot, el coronel Aureliano Buendía, José Arcadio Buendía, Remedios la Bella, Pilar Ternera, Aureliano, Amaranta, Meme Babilonia, el Petit Príncep, el senyor Esteve, en Manelic, la Colometa, Tintín, Mafalda, i el capità Nemo.

24. Quins són els teus herois (i/o heroïnes) en la vida real?

La gent que aposta per fer el que li agrada sense pensar en els diners.

25. Quins són els teus herois (i/o heroïnes) històrics?
Tots els qui han fet grans revolucions o ho han intentat, des de Copèrnic fins a Lenin, passant per Newton, Joyce, Beckett, Karl Marx i Ho-Chi-Minh.

26. Quina figura històrica odies més?

Francisco Franco.

27. El teu menjar preferit?
El que es fa en bona companyia i amb un bon vi.

28. Què detestes per sobre de tot?
La falsedat.

29. Com t’agradaria morir?
De cap manera.

30. Què és el que més odies?
L’odi

31. Quin és l’estat més típic del teu ànim?
La inquietud.

32. Quina reforma t’agradaria més?
Una reforma de gran abast que permeti limitar el poder dels rics, les diferències de renda, les desigualtats i les injustícies.

33. Quins defectes o faltes t’inspiren més indulgència?
La simplicitat.

34. Quin és el teu lema?
Aprèn. Coneix. Sàpigues.



Cada dia 15 de tots els mesos tindreu un nou qüestionari Proust!



La magdalena dels records.
Combray, de Marcel Proust

divendres, 20 de gener de 2017


"I tot d’una ha aparegut el record. Aquest gust era el del trosset de magdalena que, el diumenge al matí a Combray (perquè aquell dia no sortia abans de l’hora d’anar a missa), quan pujava a dir-li bon dia a la seva habitació, m’oferia la meva tieta Léonie després d’haver-lo sucat en la seva infusió de te o de til·la. La vista de la petita magdalena no m’havia recordat res abans de tastar-la; potser perquè, com que després les he vist tot sovint en els prestatges de les pastisseries, la seva imatge havia abandonat aquells dies de Combray i s’havia vinculat a altres de més recents; potser perquè d’aquests records abandonats durant tant de temps fora de la memòria no en sobrevivia res, tot s’havia disgregat; les formes —inclosa la de la petita petxina de pastisseria, tan generosament sensual sota el seu prisat sever i devot— s’havien abolit o, adormides, havien perdut la força d’expansió que els hauria permès atènyer la consciència. Però quan no subsisteix res d’un passat antic, després de la mort dels éssers, després de la destrucció de les coses, només l’olor i el gust, més fràgils però més vivaços, més immaterials, més persistents, més fidels, romanen encara durant molt de temps, com ànimes, recordant, esperant, expectants, sobre les ruïnes de tota la resta, suportant sense vinclar-se, sobre la seva goteta quasi impalpable, l’edifici immens del record. I un cop vaig haver reconegut el gust del tros de magdalena sucat en la til·la que em donava la meva tieta (tot i que encara no sabia i vaig haver de deixar per a més tard el descobriment del motiu pel qual aquest record em feia tan feliç), de seguida la vella casa grisa que donava al carrer, on hi havia la seva cambra, va venir com un decorat de teatre a aplicar-se al petit pavelló que donava al jardí, que havien construït per als meus pares a la part del darrere (aquell llenç escapçat, l’únic que fins ara havia tornat a veure); i amb la casa, la vila, des del matí fins al vespre i en qualsevol temps, la plaça on m’enviaven abans de dinar, els carrers on anava a comprar, els camins que agafava si feia bo. I, com en aquell joc on els japonesos es diverteixen remullant en un bol de porcellana ple d’aigua trossets de paper fins aleshores indistingibles que, un cop se submergeixen, s’estiren, es perfilen, s’acoloreixen, es diferencien, esdevenen flors, cases, personatges consistents i reconeixibles, de la mateixa manera ara totes les flors del nostre jardí i les del parc del senyor Swann, i les nimfees del Vivonne, i la bona gent del poble i les seves casetes i l’església i tot Combray i els seus voltants, tot allò que està prenent forma i solidesa, ha sortit, vila i jardins, de la meva tassa de te."

Sempre m’ha agradat mirar cap enrere, al meu passat. Quan torno al pati de l’escola on vaig fer primària, o trobo un dibuix que vaig fer quan era petit, o veig una joguina que em va fer somiar amb guerres remotes, ciutats llegendàries i herois immortals, o passo per aquell racó de la llibreria de sempre on hi havia els llibres de La Penya dels Tigres, que devorava fervorosament, em sento com un turista visitant les diferents sales i valuosos objectes d’un museu. Amb la mateixa solemnitat que devia sentir l’arqueòleg Howard Carter quan va entrar a la tomba de Tutankamon recorro el pis on vaig créixer després d’anys de no haver-hi estat, intentant reviure dins meu la tonalitat, la olor i les sensacions que vaig viure i sentir al paradís perdut de la infantesa. Aquest moment íntim de redescobriment d’un escenari o un objecte o fins i tot d’una persona que ha sigut rellevant a la meva vida, a la meva història, és un moment excepcional que es pot desplegar de qualsevol cosa, d’una olor, d’un gust, d’una veu que sento entre la turba del metro, d’una mirada o d’una emoció. Creia ser l’únic que experimentava, al menys amb aquesta intensitat, la fascinació pel meu propi passat, que mai m’avorreix i que, lluny de mantenir-se inalterable, canvia constantment; experiències bones queden moltes vegades entelades per prejudicis i esquemes que arriben amb la vida adulta, mentre que experiències dolentes es converteixen en records tendres i suaus com la seda per la boira del temps. No sé si molta gent haurà sentit aquesta fascinació, si és una cosa que compartim tots els humans o som més aviat pocs els que tenim aquesta debilitat per aquest alè d’immortalitat íntima que emana dels records més difusos, però ara sé que al menys una persona també la sentia: Marcel Proust.

Alguns llibres em fan por. Solen ser llibres clàssics de moltes pàgines, obres mestres “que s’han de llegir” segons alguns, i “el vaig haver d’abandonar perquè no entenia res de res” segons altres. Són d’aquests llibres que veus a la llibreria, t’hi acostes i penses “encara no estic preparat”. Parlo de llibres com Ulises de James Joyce o Rayuela de Julio Cortázar. Llibres que tens ganes de llegir però sempre acabes per endarrerir la seva lectura, intimidat per la seva contundència, per la seva difuminada sinopsi, per la seva aureola de lectura infinita, per la seva presumible complexitat insondable. Un d’aquestes llibres que em feien por era A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust. Escrita entre 1908 i 1922, amb més de tres mil pàgines i dividida en set parts -de les quals, les últimes tres són pòstumes-, és considerada una de les obres més importants de la literatura francesa.

Marcel Proust va néixer en el si d’una família burgesa i culta. El seu estricte pare era un metge de renom internacional i la seva mare era una jueva molt culta. Proust sempre va estar molt protegit per la fràgil i sensible salut que va arrastrar tota la vida, sovint notòria pels seus imprevisibles atacs d’asma. No va ser fins que va néixer el seu germà, en Robert, que va satisfer les expectatives del pare, descarregant d’en Marcel la pressió paterna de tornar-se en el que no era ni podia ser, que va decidir no treballar i viure de la fortuna de la seva família per entregar-se completament a l’escriptura. Els inicis, però, van ser durs: no va publicar gairebé res del que va escriure en aquella època, i el que va aconseguir publicar no va rebre cap atenció per part de la societat francesa. Al 1907 comença a escriure les seves memòries amb Pel cantó de Swann, la primera part de A la recerca del temps perdut. André Gide, Premi Nobel de Literatura, va rebutjar el manuscrit amb una sola ullada titllant-la d’esnob. Ara, Edicions de Viena ha pres la valenta decisió de dividir aquesta immensa obra en dotze volums, en comptes dels set originals, per acostar la obra als lectors. Per tant, el llibre que us porto avui inclou només la primera meitat de Pel cantó de Swann. Avui us parlo de la meva entrada al temps perdut, del meu primer mos a la magdalena dels records, avui us parlo de Combray, d’en Marcel Proust.

I ara, després de llegir aquesta primera part, després de subratllar mil frases que m’han deixat bocabadat i fer mil notes als marges d’aquesta obra immortal, després de quedar embruixat per la màgia dels records que se succeeixen al llarg d’aquestes memòries, després d’esperar amb impaciència el petó de bona nit de la mare, després de quedar irremeiable i feliçment condemnat a llegir els dotze volums que conformen aquest viatge interior inoblidable, després de tot això entenc a la perfecció que cap article, cap ressenya, cap persona pogués donar-me una sinopsi determinada, específica i clara del contingut d’aquest llibre. I és que és completament impossible donar una sinopsi comercial o atractiva per qualsevol lector que no estigui embruixat per la prosa d’en Proust.

Durant molt de temps me’n vaig anar a dormir d’hora. De vegades, tot just apagada l’espelma, els ulls se’m tancaven tant de pressa que no tenia temps de dir-me: “m’estic adormint”.” Així comença Combray, així comença la recerca interior del temps perdut, a través d’aquestes nits d’insomni comencem a volar a través del llenguatge tan precís com evocador de Proust a través dels seus records suaus de la infantesa. No hi ha una història en sí, no hi ha una cronologia concreta, el lector s’entrega a una llibertat literària a través de la qual els records van venint i s’enllacen d’una manera natural. Combray cobreix la infantesa de Proust, i a través dels seus records ens transmet l’amor intens per la seva mare, la severitat del seu pare, l’entorn familiar dominat per les dones, els primers sentiments de odi o culpa i el paisatge provincià del fictici Combray.

Proust s’allunya del realisme i ens abstreu en el subjectivisme del record. Josep Pla va definir-ho a la perfecció en un dels seus articles quan qualifica a Proust d’“autor sense precedents, d’una riquesa de visió i d’expressió inhabitual, d’una exactitud literalment aclaparadora, d’una força de captació de la riquesa de la naturalesa humana aguditzada per un cultiu de l’esperit i una lucidesa d’intuïció popular literalment extraordinària”.

En aquest primer volum, curt tenint en compte els que el segueixen, té lloc el famós moment de la magdalena de Proust, que a tants altres llibres, presentacions i conferències havia sentit dir, i realment pocs moments amb aquest voltatge i intensitat he viscut en literatura. La prosa de Marcel Proust és suau i natural, però a la vegada té una complexitat i una profunditat senzillament impressionants. Cada frase, cada expressió, cada paraula amaga la clau de mil portes. És aquest un llibre per llegir i re-llegir, ja que és impossible copsar tot el sentit de les seves llarguíssimes frases subordinades, metàfores, digressions i incisos. Proust evoca records que es podrien qualificar d’ordinaris, l’únic extraordinari d’aquesta narració és la perspectiva subjectiva del mateix Marcel Proust, punt de vista que ho impregna tot i fa que, per posar un exemple, un petó de bona nit no sigui només un petó de bona nit.

Edicions de Viena no només ha tingut la valentia de dividir en dotze volums aquest extens viatge que és A la recerca del temps perdut (mentre que Columna, que va ser la primera en editar-lo, va decidir reduir el número de volums, creant uns llibres gegants que intimidaven al lector més valents), sinó que també ens brinda la magnífica traducció de Josep Maria Pinto que amb un català actual i natural m’ha fet tenir la sensació que llegia Combray en el seu idioma original.

En conclusió, l’univers proustià m’ha enamorat. Hi vaig entrar amb por però n’he sortit sense paraules. Tinc la sensació que aquesta ressenya no ha transmès ni la meitat del que he sentit amb els records i la sensibilitat que evoca la narració. Tinc tot el llibre subratllat de dalt a baix. Sens dubte, no és aquest un llibre per tot tipus de lector; les descripcions ocupen tota la narració, no hi ha acció i pot avorrir a qui busqui una història pròpiament i pot asfixiar a qui, a més, busqui una història àgil i senzilla. Però pel lector pacient aquesta serà una lectura inoblidable. A la recerca del temps perdut és una obra per llegir a poc a poc, per reflexionar i, sobretot, per perdre’s en un oceà de records, amb magdalena o sense.





 T'AGRADARÀ 
SI ET VA AGRADAR
 ALTRES LLIBRES 
DE L'AUTOR
  • Un amor d'en Swann
  • A l'ombra de les noies en flor, I
  • A l'ombra de les noies en flor, II



La valentia de qui construeix
en temps de destrucció.

L'home que plantava arbres, de Jean Giono

dilluns, 9 de gener de 2017


"Perquè el caràcter d'un ésser humà reveli qualitats realment excepcionals, cal tenir l'oportunitat de poder observar com actua al llarg de molts anys. Si els seus actes estan desproveïts de qualsevol mena d'egoisme, si el principi que els dirigeix és una generositat sense comparació, si no els inspira l'afany d'obtenir recompenses d'enlloc i si, a més, ha deixat una empremta visible en el món, és que ens trobem, sense cap marge d'error, davant d'un caràcter inoblidable".

En Desmond, nascut a Virgínia, s'allista voluntàriament a l'exèrcit dels Estats Units per anar a lluitar a la Segona Guerra Mundial. De seguida és admès i és enviat al Fort Jackson (Carolina del sud) per ser format com a soldat. Entra a la 77a Divisió d'Infanteria. Al llarg de les primeres proves físiques està a l'altura dels seus companys, és constant, s'esforça en els exercicis, és àgil i astut, sap treballar en equip, els seus superiors estan contents amb ell, promet. Però tot es torça quan arriba la primera classe de tir i es reparteixen els fusells entre els soldats de la Divisió. En sobra un. És el fusell d'en Desmond, qui es nega a tocar cap arma, és objector de consciència. El seu superior, incrèdul, li comunica al seu superior qui, a la vegada, ho comunica al seu superior. Per què coi s'allista a la guerra aquest noi si no vol tocar una arma? No veu que la guerra és plena de mort? Que anar-hi sense arma és un suïcidi? Ningú vol matar, però a la guerra s'hi va a això! Però ningú aconsegueix canviar-li l'opinió, té les coses molt clares; ell vol servir al seu país, comprèn que l'amenaça nazi i, per tant, japonesa, és seria i s'ha de combatre, però ell no tocarà una arma, servirà a la seva pàtria salvant vides, no arrabassant-les, farà de persona de rescat. No, no se'n vol anar a casa, no és por, ell és Adventista del Setè Dia, no hi ha excepcions als Deu Manaments, no mataràs, i en Desmond no ho pensa fer. Se li exigeix que se'n vagi a casa, se li crida que a la guerra no necessiten a escòria com ell, que no podrà cobrir a un company, que no és capaç d'entendre que a la guerra s'hi va a matar, i no a saludar als japonesos. En Desmond és marginat pels seus companys de la 77a Divisió d'Infantaria, que el titllen de covard. Però, després d'un judici militar, i gràcies a la influència del seu pare, que va combatre a la Primera Guerra Mundial, aconsegueix ser autoritzat per anar al camp de batalla sense cap arma.

En Desmond salva la vida de molts soldats ferits sota el foc enemic als combats de Guam i les Filipines. Al sagnant combat d'Okinawa salva la vida de fins a 75 soldats d'infanteria recollint-los del camp de batalla i posant-los fora de perill baixant-los amb una corda per una cresta. No descansa ni un segon, no deixa de recollir soldats del fang, posant la seva vida constantment en perill, i quan els baixa per la cresta li prega a Déu que li permeti salvar-ne un més. Al llarg d'aquests combats és ferit quatre vegades i contrau tuberculosi, que li acaba costant un pulmó i cinc costelles. Els companys, sergents, coronels i capitans que li van dir covard li demanen perdó, reconeixen que es van equivocar amb ell. Molts d'ells són vius gràcies a ell. Desmond Thomas Doss ha sigut l'únic objector de consciència que ha rebut la Medalla d'Honor per la valentia que va demostrar en batalla i per totes les vides que va salvar. Recentment Mel Gibson ha fet una pel·lícula molt recomanable sobre la seva vida, Fins a l'últim home. Hi ha un moment, quan l'interroguen en el judici militar, en què en Desmond diu una frase que se'm va quedar gravada a la ment: "Amb un món tan decidit a destruir-se no em sembla tan horrible que algú vulgui contribuir a construir-lo". Aquesta frase encarna la valentia de qui decideix construir en temps de destrucció, de qui creu en la vida en temps de mort, estrelles solitàries en un cel fosc de tempesta, l'única bri de lucidesa en temps de bogeria obligatòria. I aquesta frase em va recordar al llibre del qual us parlaré avui, L'home que plantava arbres de Jean Giono.

La història comença quan el narrador, en una excursió llarga i solitària per la naturalesa tranquil·la de la Provença francesa, a la falda dels Alps, es queda sense aigua i es perd per una vall despoblada, seca i erma. És en aquest moment quan coneix a un humil pastor, Elzéard Bouffier, que el salva portant-lo a una font que coneix. L'Elzéard, després de quedar vidu, va decidir restaurar el paisatge desèrtic entregant-se completament a plantar arbre rere arbre per tot aquell terreny desolat i cuidant-los, creant un bosc que va portant vida a aquella vall morta, un bosc que va creixent a esquena de la guerra, la mort i la desolació que s'escampa per tot Europa.

L'home que plantava arbres és un llibre molt curt. És d'aquestes lectures que es llegeixen amb una sola tarda però no s'obliden mai. Tot i que aparentment és un relat senzill i directe, té una forta càrrega simbòlica. El cas d'Elzéard demostra que no és necessari grans sacrificis ni grans heroïcitats per aportar quelcom bo en aquest món. Un gest discret, humil i desinteressat pot tenir grans repercussions. A vegades ens hauríem de preguntar què deixarem en aquest món quan el deixem. A vegades estem tan centrats en els nostres projectes, en el context polític, en queixar-nos de tot i cridar ben fort quan ens sentim atacats que ens oblidem del que hi ha fora, del que podem fer nosaltres per millorar les petites coses que, en realitat, són molt grans. I només fa falta trobar-te un caràcter inoblidable, com el de l'home que plantava arbres, per obrir els ulls. Aquest llibre obre ulls. En aquest sentit em recorda bastant a El petit príncep, per la senzillesa i la suavitat de la prosa, així com pel fonamental del significat que s'hi amaga darrere.

És tanta la força del relat, tant el seu encant i precisió, que mentre es llegeix és fàcil pensar que realment va passar, que l'Elzéard Bouffier va existir i el narrador és el mateix Jean Giono. Però el mateix autor ho va desmentir en el seu moment. Giono, del que us recomano llegir la biografia de la solapa del llibre (la seva vida és realment plena de valentia de qui decideix construit en temps de destrucció), va cedir gratuïtament els drets d'aquest llibre a tot aquell que volgués reproduir-la. Així doncs, aquest llibre és el gest humil i desinteressat de l'escriptor francès, qui no va cobrar ni un cèntim d'un dels textos dels quals se sentia més orgullós perquè "compleix la funció per la qual va ser escrita", és a dir, l'amor pels arbres o, més ben dit, l'amor per plantar arbres.

Si bé Cercle de Viena és una de les editorials catalanes que més m'agrada, aquest sens dubte no és un dels seus encerts en quant a edició. El traç gruixut i l'inexpressivitat de les il·lustracions de Francesc Viladot no m'han acabat de convèncer i crec que hauria d'estar prohibit per llei que les editorials posessin imprès en portada el número d'edició (i menys amb aquesta mida! A mi què m'importa el número d'edició?).

En conclusió, una lectura imprescindible. Es llegeix amb una sola tarda però no s'oblida mai, aquest petit relat recordarà al lector el que és realment important. A mi m'ha canviat completament, m'ha obert els ulls, m'ha fet plantejar-me què puc fer jo pel món. Ara entenc perquè és el segon llibre més llegit a França després de El petit príncep. No deixeu passar aquesta lectura.


 T'AGRADARÀ 
SI ET VA AGRADAR
 ALTRES LLIBRES 
DE L'AUTOR
  • Un rei sense diversió
  • El húsar a la teulada.


L'inquietant castell dels Blackwood.
Sempre hem viscut al castell, de Shirley Jackson

dimecres, 4 de gener de 2017


"Em dic Mary Katherine Blackwood. Tinc divuit anys i visc amb la meva germana Constance. Sovint he pensat que hauria pogut néixer home llop perquè tinc els dits del mig de les mans igual de llargs però m'he hagut de conformar amb el que em va tocar. No m'agrada rentar-me, ni els gossos ni el soroll. M'agrada la meva germana Constance, en Richard Plantagenet i l'amanita fal·loide, el bolet mortal. La resta de familiars meus són morts."

Faig una volta pels carrers empedrats d'un poble que podria ser perfectament Rupit. Sense adonar-me'n em vaig allunyant pels camins que envolten la població, recorrent rierols i boscos de bellesa ofensiva. Distingeixo la porta oberta de ferro rovellat d'una finca. Hi ha una roca negra a un costat. Un vent inusualment fred sembla empènyer-me per l'esquena cap a la porta. Hi entro i em perdo per un bosc meravellós i creuo reriols cristal·lins encara més bells que els que he vist abans. Finalment distingeixo entre la floresta el castell. M'hi apropo lentament, la porta està ajustada, quan l'obro grinyola. La foscor de l'interior del castell se'm menja, però puc veure la blancor del vestit arrugat de la Merricat, i el lleu reflex dels seus ulls grans, fixats en la meva persona. Sento la seva veu tant aguda i suau com afilada i contundent. Sento la seva veu que, tot i educada, deixa entreveure la impaciència que intenta amagar. Sento la seva veu, que diu "He decidit demanar-te si us plau que te'n vagis". I rere meu, des de l'arbreda que ara em sembla tan remota com un planeta extraviat en l'immensitat fosca i desesperençadora de l'Espai, sento veus infantils que criden: "Merricat, va dir la Connie, ¿una tassa de te voldràs? Oh, no, va dir la Merricat, que m'enverinaràs". La Merricat ignora aquest cant infantil, manté la mirada fixa en mi, espera una resposta. Els crits infantils segueixen cantant rere meu: "Merricat, va dir la Connie, ¿vols anar a dormir?". Sento la veu de la Merricat, que comença a vibrar d'ansietat: "Si us plau, ¿te n'aniràs?". Les veus infantils, rere meu: "Enterrada al cementiri per sempre, sí!". Em desperto xop de suor a les tres de la matinada. Tinc el llibre que m'acabo de llegir a la tauleta de nit. Llegeixo un conte de Nadal de Dickens i torno a dormir, aquest cop plàcidament.

He llegit Stephen King, a Bram Stoker i Mary Shelley. No hi ha literatura que a la vegada m'atregui més i em decebi més que la de por. Tot i que tots aquests han escrits grans llibres (un d'ells de fet és un dels millors llibres que he llegit el 2016), igual de cert és el fet que no em van fer gens ni mica de por (exceptuant potser el de Stephen King). És molt complicat fer por a través de la paraula escrita. Les pel·lícules, en aquest sentit, ho tenen molt més fàcil. Però aquest any he descobert una autora que ho aconsegueix amb poc. I quan dic amb poc vull dir que a les seves històries no hi apareixen ni fantasmes, ni zombis, ni sang, ni fetge, ni activitats paranormals, ni ensurts, ni monstres, ni res d'això. Per fer passar por -almenys a un servidor-, no és necessari cap d'aquestes coses, només és necessari un narrador esgarrifós, i ho demostra Shirley Jackson amb les seves històries, traduïdes al català per l'Altra Editorial. Avui us porto un dels seus relats més coneguts, Sempre hem viscut al Castell, de Shirley Jackson. I només el seu nom ja em posa els pèls de punta...

Coneixem a Mary Katherine (Merricat) Blackwood, una noia de divuit anys que viu amb la seva germana gran, la Constance, al castell familiar. Elles, juntament amb el seu oncle Julian, a qui cuiden, són els únics supervivents d'un enverinament que, sis anys enrere, va matar a tota la família. Viuen completament aïllats al castell, mantenen el contacte mínim amb la gent del poble, que, per la seva part, els odia i vol que se'n vagin. Les dues germanes viuen una rutina molt marcada i ordenada, rutina que es veu interrompuda quan el cosí Charles arriba al castell.

Sens dubte el millor d'aquest llibre està en la seva narradora; la Merricat. Si expliqués aquesta mateixa història un narrador omniscient, perdria tota la màgia. Però com que la Merricat ho narra tot des del seu punt de vista desequilibrat tota la història queda impregnada per les seves manies, les seves obsessions i la seva imaginació deliciosament tenebrosa. La seva veu tenyeix tota la història, fent que tot el que és normal sembli estrany i tot el que és estrany sembli normal, fent que tot el que és correcte sembli incorrecte i odiós, i tot l'incorrecte sembli encertat. No hi ha rastre de penediment ni de cap tipus de valoració ètica, el lector passa a pensar i a sentir com la Merricat. I aquest viatge és realment esfaraïdor.

A part de la Merricat, els personatges principals es redueixen a tres. La seva germana Constance és la que exerceix de mare d'aquesta estranya família i, a la vegada, la principal sospitosa (tot i que absolta per falta de proves) de l'enverinament de la família Blackwood. Després tenim a l'oncle Julian, que va quedar invàlid des de l'accident, té oblits constants però s'entrega en cos i ànima a organitzar els seus records per escriure un llibre sobre l'enverinament. I, per últim, tenim al cosí Charles, el desconegut que altera l'ordre de la casa, l'estranger la presència de qui la Merricat no pot suportar.

Shirley Jackson, que va patir agorafòbia i neurosi, sap transmetre a la perfecció el tema de l'aïllament extrem, tal com va fer a La maledicció de Hill House -del qual us en parlaré ben aviat-. La Constance té un sol propòsit; que tot segueixi exactament igual, que ella i la Constance segueixin juntes per sempre al castell i el més allunyades possible de tot el que hi ha fora del castell. I quan el lector acaba de llegir aquest llibre no sap què creure i què no, què ha passat realment i què és fruit de la imaginació de la Merricat, si realment la gent del poble les odia o no, qui fa què i què fa qui. Aquesta ambigüitat és la cirereta ensucrada d'aquest magnífic relat.

En conclusió, Sempre hem viscut al castell és un relat excepcional que posa els pèls de punta al lector. És de por, però no hi trobareu els elements que hi solen haver a les típiques novel·les de terror, només el punt de vista d'una noia neuròtica i cruel, però això a un servidor li ha fet més por que mil monstres amb tres ulls i fantasmes extorsionadors i assassins. El primer llibre que m'ha provocat un malson, amb això ho dic tot.

Si no sabeu quin llibre regalar-li per Reis a un lector que li encanten els llibres de por o, simplement, els bons llibres, aquesta és una molt bona opció.


 T'AGRADARÀ 
SI ET VA AGRADAR
 ALTRES LLIBRES 
DE L'AUTOR
  • La maledicció de Hill House.



Un Potter a Slytherin.
Harry Potter i el llegat maleït, de J.K. Rowling

dijous, 8 de desembre de 2016


"Harry, en aquest món enrevessat dels sentiments no hi ha mai una resposta perfecta. La perfecció no està a l'abast del gènere humà, i ni tan sols està a l'abast de la màgia. En qualsevol moment radiant de felicitat hi ha l'eterna gota de verí que és saber que el patiment ha de tornar. S'ha de ser sincer amb els qui estimem fent-los conèixer el nostre patiment. Patir és tan humà com respirar."

Deu ser complicat ser fill de celebritats. L'altre dia veia per televisió com Milan i Sasha, els fills d'en Gerard Piqué i la Shakira, els acompanyen a tots els actes i presentacions, desfilen per un photocall sense que la insistència morbosa dels periodistes els espanti, ni els cegui els flaixos dels fotògrafs que busquen immortalitzar totes les perspectives d'aquesta família. Pujar a un escenari davant d'una audiència immensa s'ha tornat un joc, així com recollir els guardons d'or dels seus pares. Suposo que en Piqué i la Shakira han pres la decisió que els seus fills s'acostumin a ser el centre d'atenció des de petits, que ho integrin a la seva rutina perquè no els hi vingui mai de nou. Davant l'inevitable, han decidit fugir cap endavant. Però com es sentiran en Milan i en Sasha quan a l'escola siguin el centre d'atenció? Com serà el moment en què en Milan descobreixi que canta malament i sigui nul a classe de música? Què passarà quan els companys d'en Sasha descobreixin a l'hora del pati que detesta jugar al futbol? En Milan tindrà por de decebre al seu pare si es fa del Real Madrid? Com es sentiran quan sentin que d'ells s'esperen grans coses? Se sentiran encadenats i asfixiats per l'èxit dels seus pares? Deu ser complicat ser fill d'algú famós, tenir sempre aquesta feixuga càrrega a l'esquena, complicant cada pas, agreujant cada errada, sempre amb un periodista trepitjant-los els telons, atrapats en una vida que no han triat, atrapats en una sort maleïda. Deu ser complicat ser fill d'algú famós, però encara ho deu ser més quan s'és mag, i el teu pare és el nen que va sobreviure.

Quantes vegades he desitjat que Rowling incomplís la promesa que va fer després de publicar la setena de les aventures de Harry Potter de no tornar a escriure més llibres sobre ell. Sempre recordaré la il·lusió nerviosa amb la qual vaig rebre Harry Potter i les relíquies de la mort. Era el final que tant havia esperat i en aquell moment, avui fa gairebé deu anys, rebia aquell anhelat llibre que la meva tieta, que era llibretera, m'havia guardat, estalviant-me una llarga cua de fans del nen màgic. En aquell moment no era un lector assidu, però estava boig per les aventures de Harry Potter. És per això que cada cop que surt un nou llibre, obra de teatre, pel·lícula o fins i tot informació sobre aquest món creat per Rowling m'embolcalla la impaciència d'un nen. Avui us porto Harry Potter i el llegat maleït, de J.K. Rowling, John Tiffany i Jack Thorne.

Aquesta nova aventura arranca exactament al mateix punt on es varen quedar les últimes pàgines de Harry Potter i les relíquies de la mort, quan, dinou anys després de la batalla de Hogwarts i la mort de Lord Voldemort, en Harry Potter, la Ginny Weasley, l'Hermione Granger i en Ron Weasley acompanyen als seus fills a l'Andana 9¾, on agafaran l'Express cap a Hogwarts. És el primer any de l'Albus Severus, el fill mitjà d'en Harry i protagonista d'aquest llibre, i entre els nervis habituals del moment hi ha la càrrega insuportable de ser el fill del seu pare, l'heroi de Gryffindor, el famós auror, el gairebé llegendari nen que va sobreviure i va matar al Senyor de les Forces del Mal. Tot va a pitjor quan el Barret Seleccionador l'envia a Slytherin, fent realitat tots els seus temors i deixant mut el gran menjador de Hogwarts, tots els alumnes donaven per fet que el fill d'en Harry Potter aniria a Gryffindor, la casa dels herois, dels valents, dels coratjosos, de l'honor. Ningú entén tampoc com l'Albus Severus es fa amic inseparable de l'Scorpius, fill d'en Draco Malfoy, tot i que males veus diuen que realment és el fill d'en Voldemort. Cada cop la distància entre en Harry i l'Albus Severus es va fent més gran, el primer perquè no entén per què el seu fill renega del que va fer i perquè, per molt que ho intenti, no aconsegueix entendre'l, i el segon perquè es vol allunyar de tot el que tingui a veure amb el seu pare, que el persegueix i fa que tothom tingui inassolibles expectatives d'ell. Tanmateix, quan l'Albus Severus veu l'oportunitat de viure una aventura, pensa tant com ho feia el seu pare en els perills, i no dubta en furtar un dels últims gira-temps confiscats pel Ministeri de Màgia per tornar-li la vida a en Cedric Diggory, que va morir al final del Torneig dels Tres Bruixots en mans de Voldemort.

Anava advertit que no m'esperés una història com les set anteriors, i la veritat és que Harry Potter i el llegat maleït (no seria més lògic Albus Severus Potter i el llegat maleït?) és diferent, però m'ha sorprès per bé. És un tresor pels que som seguidors de la saga de J.K. Rowling, ja que només el fet de tornar a llocs com Hogwarts o de comprovar on han acabat els personatges de la saga és un regal que no té preu (especialment el fet de tornar a veure a l'Snape).

En una publicació al portal web Pottermore, J.K. Rowling va explicar que una de les coses que li va fer més por de les històries de Harry Potter van ser el gira-temps, ja que teoritzar sobre el passat, el present i els viatges al passat des del present és un cul-de-sac. És per això que va decidir que la reserva d'aquest objecte que la McGonagall va regalar a l'Hermione al 1993 perquè pogués assistir a totes les classes (i que més tard van fer servir per salvar a en Sirius Black) fos destruïda el 1966 durant la Batalla del Departament de Misteris. No obstant, aquest objecte agafa protagonisme en aquesta aventura i és l'excusa perquè el fill d'en Harry Potter pugui viatjar a les proves del Torneig dels Tres Bruixots que va viure el seu pare i altres moments espectaculars, alguns ja viscuts i altres inèdits pel lector de la saga. Em fascina el fet que gairebé tota aquesta història ja hagués passat a aquelles escenes que havíem llegit de petits. Cada cop que l'Albus Severus i el seu lleial amic Scorpius viatgen el passat fan quelcom que canvia completament el seu present i els obliga a tornar a viatjar al passat per arreglar-ho. Una de les meves escenes preferides, a part de l'emotiu desenllaç d'en Harry i el seu fill contemplant un moment únic, és la demostració d'amistat de l'Scorpius, que renuncia al que mai havia tingut i sempre havia anhelat -popularitat i l'aprovació del seu pare- pel sentit de la justícia i l'amistat. Aquest vuitè llibre sobretot ve a trencar els motlles que ens havíem fet durant tota la saga de "els Gryffindor són els bons, els Slytherin (o els Malfoy) els dolents".

Amb tot això vull dir que el que m'agrada més d'aquest llibre és el que ha fet la J.K. Rowling, és a dir, la idea original. El desenvolupament i la forma (Jack Thorne i John Tiffany) és el que m'ha fallat. Per molt que es miri d'una banda i de l'altra (malauradament) estem davant d'un guió de teatre, i no d'una novel·la. Això afecta moltes coses. En primer lloc, tot es redueix a un guió i a accions descrites fredament en cursiva, a escenes ràpides i amb nul·la descripció, zero detalls, tot es concentra en el que parlen els personatges. Els quatre primers anys a Hogwarts, que van merèixer quatre llibres al Harry Potter, passen amb unes poques pàgines per la vida de l'Albus Severus, convertint aquesta aventura més en una anècdota que en una història al nivell de les anteriors.

La segona conseqüència és que, a part dels personatges, no ens presenta absolutament res nou. Una de les coses que més m'agradava de Harry Potter és que cada llibre aportava nous llocs, nous encanteris, noves criatures, etc. Per exemple, a La cambra secreta coneixíem la casa dels Weasley, el Pi Cabaralla, els elfs domèstics, els fènixs, les aranyes, els basiliscs i la mateixa cambra secreta, al Pres d'Azkaban coneixíem Hogsmeade, el Nitrèpid bus, els homes-llop, els animags, el mapa de magatotis, els gira-temps, els demèntors, l'hipogrif, Ca l'Alfred i la Raigdefoc. A cada llibre el lector descobria nous llocs, personatges, criatures i objectes màgics. En canvi, Harry Potter i el llegat maleït, al ser una obra de teatre, no presenta res nou més enllà d'uns personatges sense la profunditat dels que ja coneixem. Tot es desenvolupa a escenaris ja coneguts, a través d'encanteris i objectes màgics ja coneguts. Segurament Rowling ha canviat idees, llocs, criatures i encanteris que havia pensat per aquesta història per trobar una adequació factible i efectiva pel format del teatre.

En conclusió, un llibre imprescindible pels seguidors de Harry Potter. Tot i que no aconsegueix la profunditat en els personatges i l'aportació de nous elements que el faria estar a l'altura dels altres llibres, i tenint en compte que no deixa de ser un guió de teatre, la idea d'aquest llibre és impressionant. Té l'essència de la saga i alguns moments senzillament inoblidables. Me l'he llegit en un sol dia.



 T'AGRADARÀ 
SI ET VA AGRADAR
 ALTRES LLIBRES 
DE L'AUTORA

Agraïments a Empúries per l'exemplar.