La valentia de qui construeix
en temps de destrucció.

L'home que plantava arbres, de Jean Giono

dilluns, 9 de gener de 2017


"Perquè el caràcter d'un ésser humà reveli qualitats realment excepcionals, cal tenir l'oportunitat de poder observar com actua al llarg de molts anys. Si els seus actes estan desproveïts de qualsevol mena d'egoisme, si el principi que els dirigeix és una generositat sense comparació, si no els inspira l'afany d'obtenir recompenses d'enlloc i si, a més, ha deixat una empremta visible en el món, és que ens trobem, sense cap marge d'error, davant d'un caràcter inoblidable".

En Desmond, nascut a Virgínia, s'allista voluntàriament a l'exèrcit dels Estats Units per anar a lluitar a la Segona Guerra Mundial. De seguida és admès i és enviat al Fort Jackson (Carolina del sud) per ser format com a soldat. Entra a la 77a Divisió d'Infanteria. Al llarg de les primeres proves físiques està a l'altura dels seus companys, és constant, s'esforça en els exercicis, és àgil i astut, sap treballar en equip, els seus superiors estan contents amb ell, promet. Però tot es torça quan arriba la primera classe de tir i es reparteixen els fusells entre els soldats de la Divisió. En sobra un. És el fusell d'en Desmond, qui es nega a tocar cap arma, és objector de consciència. El seu superior, incrèdul, li comunica al seu superior qui, a la vegada, ho comunica al seu superior. Per què coi s'allista a la guerra aquest noi si no vol tocar una arma? No veu que la guerra és plena de mort? Que anar-hi sense arma és un suïcidi? Ningú vol matar, però a la guerra s'hi va a això! Però ningú aconsegueix canviar-li l'opinió, té les coses molt clares; ell vol servir al seu país, comprèn que l'amenaça nazi i, per tant, japonesa, és seria i s'ha de combatre, però ell no tocarà una arma, servirà a la seva pàtria salvant vides, no arrabassant-les, farà de persona de rescat. No, no se'n vol anar a casa, no és por, ell és Adventista del Setè Dia, no hi ha excepcions als Deu Manaments, no mataràs, i en Desmond no ho pensa fer. Se li exigeix que se'n vagi a casa, se li crida que a la guerra no necessiten a escòria com ell, que no podrà cobrir a un company, que no és capaç d'entendre que a la guerra s'hi va a matar, i no a saludar als japonesos. En Desmond és marginat pels seus companys de la 77a Divisió d'Infantaria, que el titllen de covard. Però, després d'un judici militar, i gràcies a la influència del seu pare, que va combatre a la Primera Guerra Mundial, aconsegueix ser autoritzat per anar al camp de batalla sense cap arma.

En Desmond salva la vida de molts soldats ferits sota el foc enemic als combats de Guam i les Filipines. Al sagnant combat d'Okinawa salva la vida de fins a 75 soldats d'infanteria recollint-los del camp de batalla i posant-los fora de perill baixant-los amb una corda per una cresta. No descansa ni un segon, no deixa de recollir soldats del fang, posant la seva vida constantment en perill, i quan els baixa per la cresta li prega a Déu que li permeti salvar-ne un més. Al llarg d'aquests combats és ferit quatre vegades i contrau tuberculosi, que li acaba costant un pulmó i cinc costelles. Els companys, sergents, coronels i capitans que li van dir covard li demanen perdó, reconeixen que es van equivocar amb ell. Molts d'ells són vius gràcies a ell. Desmond Thomas Doss ha sigut l'únic objector de consciència que ha rebut la Medalla d'Honor per la valentia que va demostrar en batalla i per totes les vides que va salvar. Recentment Mel Gibson ha fet una pel·lícula molt recomanable sobre la seva vida, Fins a l'últim home. Hi ha un moment, quan l'interroguen en el judici militar, en què en Desmond diu una frase que se'm va quedar gravada a la ment: "Amb un món tan decidit a destruir-se no em sembla tan horrible que algú vulgui contribuir a construir-lo". Aquesta frase encarna la valentia de qui decideix construir en temps de destrucció, de qui creu en la vida en temps de mort, estrelles solitàries en un cel fosc de tempesta, l'única bri de lucidesa en temps de bogeria obligatòria. I aquesta frase em va recordar al llibre del qual us parlaré avui, L'home que plantava arbres de Jean Giono.

La història comença quan el narrador, en una excursió llarga i solitària per la naturalesa tranquil·la de la Provença francesa, a la falda dels Alps, es queda sense aigua i es perd per una vall despoblada, seca i erma. És en aquest moment quan coneix a un humil pastor, Elzéard Bouffier, que el salva portant-lo a una font que coneix. L'Elzéard, després de quedar vidu, va decidir restaurar el paisatge desèrtic entregant-se completament a plantar arbre rere arbre per tot aquell terreny desolat i cuidant-los, creant un bosc que va portant vida a aquella vall morta, un bosc que va creixent a esquena de la guerra, la mort i la desolació que s'escampa per tot Europa.

L'home que plantava arbres és un llibre molt curt. És d'aquestes lectures que es llegeixen amb una sola tarda però no s'obliden mai. Tot i que aparentment és un relat senzill i directe, té una forta càrrega simbòlica. El cas d'Elzéard demostra que no és necessari grans sacrificis ni grans heroïcitats per aportar quelcom bo en aquest món. Un gest discret, humil i desinteressat pot tenir grans repercussions. A vegades ens hauríem de preguntar què deixarem en aquest món quan el deixem. A vegades estem tan centrats en els nostres projectes, en el context polític, en queixar-nos de tot i cridar ben fort quan ens sentim atacats que ens oblidem del que hi ha fora, del que podem fer nosaltres per millorar les petites coses que, en realitat, són molt grans. I només fa falta trobar-te un caràcter inoblidable, com el de l'home que plantava arbres, per obrir els ulls. Aquest llibre obre ulls. En aquest sentit em recorda bastant a El petit príncep, per la senzillesa i la suavitat de la prosa, així com pel fonamental del significat que s'hi amaga darrere.

És tanta la força del relat, tant el seu encant i precisió, que mentre es llegeix és fàcil pensar que realment va passar, que l'Elzéard Bouffier va existir i el narrador és el mateix Jean Giono. Però el mateix autor ho va desmentir en el seu moment. Giono, del que us recomano llegir la biografia de la solapa del llibre (la seva vida és realment plena de valentia de qui decideix construit en temps de destrucció), va cedir gratuïtament els drets d'aquest llibre a tot aquell que volgués reproduir-la. Així doncs, aquest llibre és el gest humil i desinteressat de l'escriptor francès, qui no va cobrar ni un cèntim d'un dels textos dels quals se sentia més orgullós perquè "compleix la funció per la qual va ser escrita", és a dir, l'amor pels arbres o, més ben dit, l'amor per plantar arbres.

Si bé Cercle de Viena és una de les editorials catalanes que més m'agrada, aquest sens dubte no és un dels seus encerts en quant a edició. El traç gruixut i l'inexpressivitat de les il·lustracions de Francesc Viladot no m'han acabat de convèncer i crec que hauria d'estar prohibit per llei que les editorials posessin imprès en portada el número d'edició (i menys amb aquesta mida! A mi què m'importa el número d'edició?).

En conclusió, una lectura imprescindible. Es llegeix amb una sola tarda però no s'oblida mai, aquest petit relat recordarà al lector el que és realment important. A mi m'ha canviat completament, m'ha obert els ulls, m'ha fet plantejar-me què puc fer jo pel món. Ara entenc perquè és el segon llibre més llegit a França després de El petit príncep. No deixeu passar aquesta lectura.


 T'AGRADARÀ 
SI ET VA AGRADAR
 ALTRES LLIBRES 
DE L'AUTOR
  • Un rei sense diversió
  • El húsar a la teulada.


L'inquietant castell dels Blackwood.
Sempre hem viscut al castell, de Shirley Jackson

dimecres, 4 de gener de 2017


"Em dic Mary Katherine Blackwood. Tinc divuit anys i visc amb la meva germana Constance. Sovint he pensat que hauria pogut néixer home llop perquè tinc els dits del mig de les mans igual de llargs però m'he hagut de conformar amb el que em va tocar. No m'agrada rentar-me, ni els gossos ni el soroll. M'agrada la meva germana Constance, en Richard Plantagenet i l'amanita fal·loide, el bolet mortal. La resta de familiars meus són morts."

Faig una volta pels carrers empedrats d'un poble que podria ser perfectament Rupit. Sense adonar-me'n em vaig allunyant pels camins que envolten la població, recorrent rierols i boscos de bellesa ofensiva. Distingeixo la porta oberta de ferro rovellat d'una finca. Hi ha una roca negra a un costat. Un vent inusualment fred sembla empènyer-me per l'esquena cap a la porta. Hi entro i em perdo per un bosc meravellós i creuo reriols cristal·lins encara més bells que els que he vist abans. Finalment distingeixo entre la floresta el castell. M'hi apropo lentament, la porta està ajustada, quan l'obro grinyola. La foscor de l'interior del castell se'm menja, però puc veure la blancor del vestit arrugat de la Merricat, i el lleu reflex dels seus ulls grans, fixats en la meva persona. Sento la seva veu tant aguda i suau com afilada i contundent. Sento la seva veu que, tot i educada, deixa entreveure la impaciència que intenta amagar. Sento la seva veu, que diu "He decidit demanar-te si us plau que te'n vagis". I rere meu, des de l'arbreda que ara em sembla tan remota com un planeta extraviat en l'immensitat fosca i desesperençadora de l'Espai, sento veus infantils que criden: "Merricat, va dir la Connie, ¿una tassa de te voldràs? Oh, no, va dir la Merricat, que m'enverinaràs". La Merricat ignora aquest cant infantil, manté la mirada fixa en mi, espera una resposta. Els crits infantils segueixen cantant rere meu: "Merricat, va dir la Connie, ¿vols anar a dormir?". Sento la veu de la Merricat, que comença a vibrar d'ansietat: "Si us plau, ¿te n'aniràs?". Les veus infantils, rere meu: "Enterrada al cementiri per sempre, sí!". Em desperto xop de suor a les tres de la matinada. Tinc el llibre que m'acabo de llegir a la tauleta de nit. Llegeixo un conte de Nadal de Dickens i torno a dormir, aquest cop plàcidament.

He llegit Stephen King, a Bram Stoker i Mary Shelley. No hi ha literatura que a la vegada m'atregui més i em decebi més que la de por. Tot i que tots aquests han escrits grans llibres (un d'ells de fet és un dels millors llibres que he llegit el 2016), igual de cert és el fet que no em van fer gens ni mica de por (exceptuant potser el de Stephen King). És molt complicat fer por a través de la paraula escrita. Les pel·lícules, en aquest sentit, ho tenen molt més fàcil. Però aquest any he descobert una autora que ho aconsegueix amb poc. I quan dic amb poc vull dir que a les seves històries no hi apareixen ni fantasmes, ni zombis, ni sang, ni fetge, ni activitats paranormals, ni ensurts, ni monstres, ni res d'això. Per fer passar por -almenys a un servidor-, no és necessari cap d'aquestes coses, només és necessari un narrador esgarrifós, i ho demostra Shirley Jackson amb les seves històries, traduïdes al català per l'Altra Editorial. Avui us porto un dels seus relats més coneguts, Sempre hem viscut al Castell, de Shirley Jackson. I només el seu nom ja em posa els pèls de punta...

Coneixem a Mary Katherine (Merricat) Blackwood, una noia de divuit anys que viu amb la seva germana gran, la Constance, al castell familiar. Elles, juntament amb el seu oncle Julian, a qui cuiden, són els únics supervivents d'un enverinament que, sis anys enrere, va matar a tota la família. Viuen completament aïllats al castell, mantenen el contacte mínim amb la gent del poble, que, per la seva part, els odia i vol que se'n vagin. Les dues germanes viuen una rutina molt marcada i ordenada, rutina que es veu interrompuda quan el cosí Charles arriba al castell.

Sens dubte el millor d'aquest llibre està en la seva narradora; la Merricat. Si expliqués aquesta mateixa història un narrador omniscient, perdria tota la màgia. Però com que la Merricat ho narra tot des del seu punt de vista desequilibrat tota la història queda impregnada per les seves manies, les seves obsessions i la seva imaginació deliciosament tenebrosa. La seva veu tenyeix tota la història, fent que tot el que és normal sembli estrany i tot el que és estrany sembli normal, fent que tot el que és correcte sembli incorrecte i odiós, i tot l'incorrecte sembli encertat. No hi ha rastre de penediment ni de cap tipus de valoració ètica, el lector passa a pensar i a sentir com la Merricat. I aquest viatge és realment esfaraïdor.

A part de la Merricat, els personatges principals es redueixen a tres. La seva germana Constance és la que exerceix de mare d'aquesta estranya família i, a la vegada, la principal sospitosa (tot i que absolta per falta de proves) de l'enverinament de la família Blackwood. Després tenim a l'oncle Julian, que va quedar invàlid des de l'accident, té oblits constants però s'entrega en cos i ànima a organitzar els seus records per escriure un llibre sobre l'enverinament. I, per últim, tenim al cosí Charles, el desconegut que altera l'ordre de la casa, l'estranger la presència de qui la Merricat no pot suportar.

Shirley Jackson, que va patir agorafòbia i neurosi, sap transmetre a la perfecció el tema de l'aïllament extrem, tal com va fer a La maledicció de Hill House -del qual us en parlaré ben aviat-. La Constance té un sol propòsit; que tot segueixi exactament igual, que ella i la Constance segueixin juntes per sempre al castell i el més allunyades possible de tot el que hi ha fora del castell. I quan el lector acaba de llegir aquest llibre no sap què creure i què no, què ha passat realment i què és fruit de la imaginació de la Merricat, si realment la gent del poble les odia o no, qui fa què i què fa qui. Aquesta ambigüitat és la cirereta ensucrada d'aquest magnífic relat.

En conclusió, Sempre hem viscut al castell és un relat excepcional que posa els pèls de punta al lector. És de por, però no hi trobareu els elements que hi solen haver a les típiques novel·les de terror, només el punt de vista d'una noia neuròtica i cruel, però això a un servidor li ha fet més por que mil monstres amb tres ulls i fantasmes extorsionadors i assassins. El primer llibre que m'ha provocat un malson, amb això ho dic tot.

Si no sabeu quin llibre regalar-li per Reis a un lector que li encanten els llibres de por o, simplement, els bons llibres, aquesta és una molt bona opció.


 T'AGRADARÀ 
SI ET VA AGRADAR
 ALTRES LLIBRES 
DE L'AUTOR
  • La maledicció de Hill House.



Un Potter a Slytherin.
Harry Potter i el llegat maleït, de J.K. Rowling

dijous, 8 de desembre de 2016


"Harry, en aquest món enrevessat dels sentiments no hi ha mai una resposta perfecta. La perfecció no està a l'abast del gènere humà, i ni tan sols està a l'abast de la màgia. En qualsevol moment radiant de felicitat hi ha l'eterna gota de verí que és saber que el patiment ha de tornar. S'ha de ser sincer amb els qui estimem fent-los conèixer el nostre patiment. Patir és tan humà com respirar."

Deu ser complicat ser fill de celebritats. L'altre dia veia per televisió com Milan i Sasha, els fills d'en Gerard Piqué i la Shakira, els acompanyen a tots els actes i presentacions, desfilen per un photocall sense que la insistència morbosa dels periodistes els espanti, ni els cegui els flaixos dels fotògrafs que busquen immortalitzar totes les perspectives d'aquesta família. Pujar a un escenari davant d'una audiència immensa s'ha tornat un joc, així com recollir els guardons d'or dels seus pares. Suposo que en Piqué i la Shakira han pres la decisió que els seus fills s'acostumin a ser el centre d'atenció des de petits, que ho integrin a la seva rutina perquè no els hi vingui mai de nou. Davant l'inevitable, han decidit fugir cap endavant. Però com es sentiran en Milan i en Sasha quan a l'escola siguin el centre d'atenció? Com serà el moment en què en Milan descobreixi que canta malament i sigui nul a classe de música? Què passarà quan els companys d'en Sasha descobreixin a l'hora del pati que detesta jugar al futbol? En Milan tindrà por de decebre al seu pare si es fa del Real Madrid? Com es sentiran quan sentin que d'ells s'esperen grans coses? Se sentiran encadenats i asfixiats per l'èxit dels seus pares? Deu ser complicat ser fill d'algú famós, tenir sempre aquesta feixuga càrrega a l'esquena, complicant cada pas, agreujant cada errada, sempre amb un periodista trepitjant-los els telons, atrapats en una vida que no han triat, atrapats en una sort maleïda. Deu ser complicat ser fill d'algú famós, però encara ho deu ser més quan s'és mag, i el teu pare és el nen que va sobreviure.

Quantes vegades he desitjat que Rowling incomplís la promesa que va fer després de publicar la setena de les aventures de Harry Potter de no tornar a escriure més llibres sobre ell. Sempre recordaré la il·lusió nerviosa amb la qual vaig rebre Harry Potter i les relíquies de la mort. Era el final que tant havia esperat i en aquell moment, avui fa gairebé deu anys, rebia aquell anhelat llibre que la meva tieta, que era llibretera, m'havia guardat, estalviant-me una llarga cua de fans del nen màgic. En aquell moment no era un lector assidu, però estava boig per les aventures de Harry Potter. És per això que cada cop que surt un nou llibre, obra de teatre, pel·lícula o fins i tot informació sobre aquest món creat per Rowling m'embolcalla la impaciència d'un nen. Avui us porto Harry Potter i el llegat maleït, de J.K. Rowling, John Tiffany i Jack Thorne.

Aquesta nova aventura arranca exactament al mateix punt on es varen quedar les últimes pàgines de Harry Potter i les relíquies de la mort, quan, dinou anys després de la batalla de Hogwarts i la mort de Lord Voldemort, en Harry Potter, la Ginny Weasley, l'Hermione Granger i en Ron Weasley acompanyen als seus fills a l'Andana 9¾, on agafaran l'Express cap a Hogwarts. És el primer any de l'Albus Severus, el fill mitjà d'en Harry i protagonista d'aquest llibre, i entre els nervis habituals del moment hi ha la càrrega insuportable de ser el fill del seu pare, l'heroi de Gryffindor, el famós auror, el gairebé llegendari nen que va sobreviure i va matar al Senyor de les Forces del Mal. Tot va a pitjor quan el Barret Seleccionador l'envia a Slytherin, fent realitat tots els seus temors i deixant mut el gran menjador de Hogwarts, tots els alumnes donaven per fet que el fill d'en Harry Potter aniria a Gryffindor, la casa dels herois, dels valents, dels coratjosos, de l'honor. Ningú entén tampoc com l'Albus Severus es fa amic inseparable de l'Scorpius, fill d'en Draco Malfoy, tot i que males veus diuen que realment és el fill d'en Voldemort. Cada cop la distància entre en Harry i l'Albus Severus es va fent més gran, el primer perquè no entén per què el seu fill renega del que va fer i perquè, per molt que ho intenti, no aconsegueix entendre'l, i el segon perquè es vol allunyar de tot el que tingui a veure amb el seu pare, que el persegueix i fa que tothom tingui inassolibles expectatives d'ell. Tanmateix, quan l'Albus Severus veu l'oportunitat de viure una aventura, pensa tant com ho feia el seu pare en els perills, i no dubta en furtar un dels últims gira-temps confiscats pel Ministeri de Màgia per tornar-li la vida a en Cedric Diggory, que va morir al final del Torneig dels Tres Bruixots en mans de Voldemort.

Anava advertit que no m'esperés una història com les set anteriors, i la veritat és que Harry Potter i el llegat maleït (no seria més lògic Albus Severus Potter i el llegat maleït?) és diferent, però m'ha sorprès per bé. És un tresor pels que som seguidors de la saga de J.K. Rowling, ja que només el fet de tornar a llocs com Hogwarts o de comprovar on han acabat els personatges de la saga és un regal que no té preu (especialment el fet de tornar a veure a l'Snape).

En una publicació al portal web Pottermore, J.K. Rowling va explicar que una de les coses que li va fer més por de les històries de Harry Potter van ser el gira-temps, ja que teoritzar sobre el passat, el present i els viatges al passat des del present és un cul-de-sac. És per això que va decidir que la reserva d'aquest objecte que la McGonagall va regalar a l'Hermione al 1993 perquè pogués assistir a totes les classes (i que més tard van fer servir per salvar a en Sirius Black) fos destruïda el 1966 durant la Batalla del Departament de Misteris. No obstant, aquest objecte agafa protagonisme en aquesta aventura i és l'excusa perquè el fill d'en Harry Potter pugui viatjar a les proves del Torneig dels Tres Bruixots que va viure el seu pare i altres moments espectaculars, alguns ja viscuts i altres inèdits pel lector de la saga. Em fascina el fet que gairebé tota aquesta història ja hagués passat a aquelles escenes que havíem llegit de petits. Cada cop que l'Albus Severus i el seu lleial amic Scorpius viatgen el passat fan quelcom que canvia completament el seu present i els obliga a tornar a viatjar al passat per arreglar-ho. Una de les meves escenes preferides, a part de l'emotiu desenllaç d'en Harry i el seu fill contemplant un moment únic, és la demostració d'amistat de l'Scorpius, que renuncia al que mai havia tingut i sempre havia anhelat -popularitat i l'aprovació del seu pare- pel sentit de la justícia i l'amistat. Aquest vuitè llibre sobretot ve a trencar els motlles que ens havíem fet durant tota la saga de "els Gryffindor són els bons, els Slytherin (o els Malfoy) els dolents".

Amb tot això vull dir que el que m'agrada més d'aquest llibre és el que ha fet la J.K. Rowling, és a dir, la idea original. El desenvolupament i la forma (Jack Thorne i John Tiffany) és el que m'ha fallat. Per molt que es miri d'una banda i de l'altra (malauradament) estem davant d'un guió de teatre, i no d'una novel·la. Això afecta moltes coses. En primer lloc, tot es redueix a un guió i a accions descrites fredament en cursiva, a escenes ràpides i amb nul·la descripció, zero detalls, tot es concentra en el que parlen els personatges. Els quatre primers anys a Hogwarts, que van merèixer quatre llibres al Harry Potter, passen amb unes poques pàgines per la vida de l'Albus Severus, convertint aquesta aventura més en una anècdota que en una història al nivell de les anteriors.

La segona conseqüència és que, a part dels personatges, no ens presenta absolutament res nou. Una de les coses que més m'agradava de Harry Potter és que cada llibre aportava nous llocs, nous encanteris, noves criatures, etc. Per exemple, a La cambra secreta coneixíem la casa dels Weasley, el Pi Cabaralla, els elfs domèstics, els fènixs, les aranyes, els basiliscs i la mateixa cambra secreta, al Pres d'Azkaban coneixíem Hogsmeade, el Nitrèpid bus, els homes-llop, els animags, el mapa de magatotis, els gira-temps, els demèntors, l'hipogrif, Ca l'Alfred i la Raigdefoc. A cada llibre el lector descobria nous llocs, personatges, criatures i objectes màgics. En canvi, Harry Potter i el llegat maleït, al ser una obra de teatre, no presenta res nou més enllà d'uns personatges sense la profunditat dels que ja coneixem. Tot es desenvolupa a escenaris ja coneguts, a través d'encanteris i objectes màgics ja coneguts. Segurament Rowling ha canviat idees, llocs, criatures i encanteris que havia pensat per aquesta història per trobar una adequació factible i efectiva pel format del teatre.

En conclusió, un llibre imprescindible pels seguidors de Harry Potter. Tot i que no aconsegueix la profunditat en els personatges i l'aportació de nous elements que el faria estar a l'altura dels altres llibres, i tenint en compte que no deixa de ser un guió de teatre, la idea d'aquest llibre és impressionant. Té l'essència de la saga i alguns moments senzillament inoblidables. Me l'he llegit en un sol dia.



 T'AGRADARÀ 
SI ET VA AGRADAR
 ALTRES LLIBRES 
DE L'AUTORA

Agraïments a Empúries per l'exemplar.


Cinc històries del mar, de Josep Pla

dimarts, 29 de novembre de 2016


Quan per Palafrugell començà a circular la notícia que Hermós havia abandonat la vida que sol fer-se habitualment en aquest món i que se n'havia anat a viure sol, a les remotes llunyanies d'Aigua-xellida, una gran quantitat de persones ho trobaren absolutament plausible.

I és que, en aquella època, hi havia, en la meva vila natal, com en tot el litoral del meu país, molta gent que tota la il·lusió de la vida lliure. Aquesta il·lusió, de joves, se'ls havia pogut, més o menys, esmorteir. Quan s'arribava a una certa edat, però, el somni de la vida lliure tornava, indefectible. No era pas una pretensió massa immodesta. Era la il·lusió de viure sense rellotges, ni horaris, ni campanes, ni convencions, ni tòpics, ni sirenes de fàbrica, ni obligacions, sempre penibles.

Feia temps que tenia ganes de llegir aquell autor català de qui sempre he sentit cites que m'han fet reflexionar, aquell autor català que sembla estar gravat a la terra, la costa, la gent i els pobles de l'Empordà, aquell autor que va ser un gran promotor de l'idioma però de qui també es diu que podia ser un espia franquista. Per fi he llegit a Pla. Avui us porto Cinc històries del mar, de Josep Pla.

Durant anys he tingut aquest llibre, que havia sigut de la meva àvia, a l'estanteria, i sempre que el veia em deia "l'he de llegir". De Josep Pla n'havia sentit dir coses bones i coses dolentes, i per fer un primer tastet d'un escriptor de qui no les tinc totes mai hauria triat un llibre com El quadern gris, que és molt llarg. Així que, aprofitant que en aquell moment arribava l'estiu i anava uns dies a la Costa Brava, vaig pensar que havia arribat el moment perfecte per aquest llibre.

Cinc històries de mar és un recull d'escrits -i no d'històries, com pretén fer creure el títol- sobre el mar, més específicament sobre la Costa Brava. El primer dels escrits, Bodegó amb peixos, és amb diferència la que més m'ha aburrit. Tot i que està molt ben narrat, i més tenint en compte que ho va escriure un Josep Pla de vint anys (!), la veritat és que em costava avançar del que m'arribava a aburrir. En aquest escrit Pla explica amb un detall excessiu -al menys pels que no en som aficionats- els peixos que hi ha a la costa empordanesa, com es pesquen i com es cuinen. L'únic que em va cridar l'atenció és la descripció que fa de Fornells, un poble que, segons ell, al no tenir cementiri els seus habitants es creien que mai havien de morir.

El segon escrit és una anècdota que va tenir lloc a l'estiu de 1918, quan s'acostava la fi de la Primera Guerra Mundial, i l'Hermós, un robust, simpàtic i curiós home dotat de la senzillesa dels més sabis que portava una vida enretirada a Aigua Xelida i era molt estimat per tothom, convenç a Pla per agafar el gussi i anar a veure uns amics a Cotlliure. De res serveix la tímida oposició d'en Josep dient-li que de cap manera podran entrar a França, que en plena guerra té totes les fronteres, terrestres i marítimas, ben vigilades. Quan l'Hermós, molt amic dels seus amics, s'entussodia amb una cosa, no hi havia manera de fer-lo canviar de parer. Així és que Josep Pla, aprofitant aquest viatge descriu la costa catalana, les seves gents i, sobretot, l'Hermós, que té una personalitat, una bonhomia, d'aquelles que no s'obliden mai. Quan llegia aquesta anècdota, narrada magistralment, em venien ganes de deixar-ho tot i viure com els dos protagonistes, agafar una petita embarcació i anar fent camí, amb parades per saludar a amics, menjar, beure i dormir. Això és felicitat.

Derelictes i El naufragi de Cala Galiota són dos relats sobre vaixells enfonsats. El primer sobre els naufragis que han tingut lloc al voltant de les fosques urpes del Cap de Creus, i el segon d'una embarcació perduda del que no se'n va saber res. Dit així sona bé, però el fet és que Josep Pla elimina qualsevol emoció o misteri que puguéssin tenir aquestes anècdotes relatant-ho amb la objectivitat asfixiant d'un reportatge periodístic. Tot i que no em van aburrir tan com Bodegó amb peixos, tampoc em van fer passar una bona estona. El naufragi de Cala Galiota, però, té un personatge inesperat, el pare d'en Salvador Dalí, que era notari!

Per últim, a Un de Begur relata com un músic molt dolent visitaba de tant en tant el poble i com els seus habitants, que com diu Pla no tenien moltes pretensions, se l'escoltaven. El músic li explicava moltes coses a un jove i impressionable Josep Pla. Una bona anècdota per fer passar l'estona.

Si he gaudit aquesta lectura és pel gran personatge que és l'Hermós i perquè des de petit estiuejo a la Costa Brava, i encara mai havia llegit cap llibre que li posés paraules a aquests paisatges que tan m'estimo. I en Josep Pla té un gran ull per retratar les costums que, suposo, et solen pasar inadvertits quan vius a l'època però que avui són com tresors. M'ha agradat visitar aquestes platges, pobles i racons quan encara no havia arribat l'onada del turisme, i on avui hi han hotels, restaurants i lanxes, abans hi havien les les cases dels pescadors, tavernes i barcos de pesca.

En conclusió, a través d'aquestes històries Josep Pla descriu apassionadament les terres costeres empordaneses, els seus pobles pesquers, els seus habitants senzills, cofois i treballadors. No obstant, i sense obviar la qualitat i la passió més que demostrada de Pla, en general m'ha aburrit la càrrega descriptiva dels cinc escrits. Si un es salva és Un viatge frustrat, del qual el personatge de l'Hermós, les seves sortides, les seves reaccions i fins i tot els seus silencis van fer que m'entristís per no poder-lo haver conegut. Un personatge per recordar.


 T'AGRADARÀ 
SI ET VA AGRADAR
 PROS
  • "Un viatge frustrat" i, més concretament, el personatge d'Hermós.
  • La qualitat literària de Josep Pla.
  • Haver reviscut el passat d'unes terres que conec i m'estimo molt.
 CONTRES
  • La càrrega descriptiva en ocasions es fa gairebé insoportable.
 ALTRES LLIBRES 
DE L'AUTOR
  • El quadern gris.
  • La vida lenta.


Res no s'oposa a la nit, de Delphine De Vigan

dimarts, 8 de novembre de 2016


"Escric sobre la Lucille amb la meva mirada de nena que ha crescut massa de pressa, escric aquell misteri que ella sempre va representar per a mi, alhora tan present i tan allunyada, ella que, quan vaig fer deu anys, no em va tornar a agafar mai en braços”.

Si aquest any he llegit novel·les sobre un tema, aquest és les mares. Tot i que aquesta figura m’ha impressionat sempre a la literatura, ha sigut amb llibres d’autores com Elena Ferrante o Elizabeth Strout que gairebé m’he obsessionat amb el tema. Amb el llibre que us porto avui tanco el cicle -al menys pel que fa a aquest 2016- de novel·les sobre la figura materna. I aquesta és una molt bona lectura per tancar-lo. Avui us parlo de Res no s’oposa a la nit, de Delphine de Vigan.

Quan Delphine de Vigan rep la notícia del suïcidi de la seva mare, la Lucille, tot i que no s’ho esperava, tampoc li sorprèn. De cop una necessitat aclaparadora d’escriure sobre ella s’apodera de l’escriptora, que comença a indagar, a remenar les fotografies, vídeos de vacances, les memòries de la seva mare, les cròniques que el seu avi va registrar en casette, comença a entrevistar a tot aquell que la conegués, tot amb un sol objectiu: omplir els buits i desemmascarar totes les cares de la misteriosa Lucille. La vida de la mare de la Delphine, des de la infantesa ha sigut una muntanya russa, les èpoques felices i les tràgiques s’han anat succeint, ha passat de l’entusiasme més eufòric a la depressió més extrema, de ser una mare responsable a ser internada a una clínica mental. A mesura que avança en la investigació comença a desenterrar foscos secrets familiars, a despertar hostilitats entre els seus familiars, que prefereixen no reviure el passat. Fins i tot la Delphine sent la temptació de deixar les coses com estan, de no seguir per aquest camí, d’abandonar el projecte, però hi ha quelcom en ella que l’empeny a saber més, a no rendir-se.

Fa uns dies comentava a una ressenya a Trotalibros que el primer que busco en un narrador és que es despulli davant del lector, que no l’intenti convèncer de res, que sigui -o al menys sembli- sincer fins a un extrem insà. Aquest és, jo crec, el secret de l’èxit d’escriptors com Karl Ove Knausgard. Delphine de Vigan, sent completament diferent a l’autor suec, hi comparteix quelcom. Si hagués de resumir en una paraula el que més m’ha agradat d’aquest llibre és “transparència”. No només per ser aquesta una novel·la autobiogràfica, sinó perquè Delphine fins i tot comparteix amb el lector el procés d’escriptura, les decisions sobre el rumb de l’obra, les incerteses i les seves teories. Tot el relat queda, doncs, impregnat d’una subjectivitat i una transparència total que realcen a l’autora i narradora per convertir-la en un personatge més, dividint la novel·la en dos fils argumentals: per un cantó el de la biografia de la mare -i la família- de la Delphine i per l’altre el de la seva recerca personal i el propi procés d’escriptura del llibre. Delphine no s’amaga, parla en primera persona, es despulla, explica el que sap i comparteix les seves suposicions, així com els seus dubtes i els seus fracassos. Tot i que es centra molt amb la seva mare, és impossible no fixar-se amb aquesta narradora tan directa i cruenta.

“Independentment del que digui fanfarronegi, és dolorós reviure els records, fer ressorgir el que es va diluir, el que es va esborrar, el que estava tapat. (...) L’escriptura em despulla, em destrueix d’una en una les barreres de protecció, desfà en silenci el meu propi perímetre de seguretat.”

Però la protagonista és la Lucille. La trencada, complicada, contradictòria, misteriosa i impredictible Lucille. La seva delicadesa, l’esforç que fa -per l’amor tràgic que sent per les seves filles- per mantenir l’equilibri i no caure al precipici del deliri, per mantenir les ombres de la bogeria controlades. El lector no sap quan diu la veritat i quan menteix, quan parla ella o la seva malaltia, què amaguen les seves mirades perdudes i els seus silencis de compte enrere de bomba de rellotgeria. Perquè, per molt que faci, per molt que intenti, per molt que resisteixi, res no s’oposa a la nit, la nit sempre arriba i res la pot aturar.

El relat es divideix en tres parts -dividits en capítols molt curts- on s’hi barregen records i fets amb reflexions. La primera part es centra en la infantesa i joventut aparentment felices de la Lucille en una família caòtica amb molts germans, amb una mare entregada als seus fills i un pare amb bon ull pel negoci. A la segona part es relaten els primers records de la Delphine i el neixament de la malaltia mental de la seva mare. Per últim, la tercera part narra la relació complicada entre l’autora i la seva mare, ja àvia, que porta una lluita aferrissada contra els seus dimonis. L’estil de la Delphine és intimista, directe, concís, senzill, punyent, intens. Hom no pot evitar ficar-se al seu lloc i pensar en lo difícil que deu haver sigut per ella escriure sobre la seva mare i la seva família. En podria parlar hores, és un d’aquests llibres interessants de llegir conjuntament amb algú per després comentar-lo, fer hipòtesis, reflexionar sobre la figura materna, els secrets familiars, les drogues, les malalties mentals, el perdó.

En conclusió, Res no s’oposa a la nit és una novel·la autobiogràfica d’aquestes que no s’obliden, que atrapen i desmunten al lector des de la primera pàgina. Forma i fons conflueixen per portar-nos una novel·la excepcionalment punyent en la que no sobra una sola paraula. Es tracta d’una d’aquestes històries que, encara que m’haguessin promès que és ficció, no m’ho hauria cregut, històries com aquestes només poden ser escrites si el que expliquen ha passat realment. No us la perdeu.

“Però novament, atrapada per la ressaca del seu dolor i de la seva culpabilitat, la Lucile va fer esclatar en mil bocins les primícies d’un després, els indicis d’una reconstrucció possible.”

 T'AGRADARÀ 
SI ET VA AGRADAR
 PROS
  • La transparencia amb la que Delphine narra, no només els records de la seva mare, sinó també el de les seves suposicions, la seva recerca personal i el procés d'escriptura del llibre.
  • L'estil depurat, concís i punyent de l'autora.
  • No dona veritats absolutes, ofereix versions i hipòtesis.
  • Algunes escenes increíbles com viscuda per la germana de l'autora quan un dia es va quedar sola amb la Lucille a casa o la viscuda per la pròpia Delphine a l'hospital.
 CONTRES
  • Puntualment l'autora cau en la reiteració d'alguna reflexió (no dels fets).
 ALTRES LLIBRES 
DE L'AUTOR
  • No i jo.
  • Els dies sense fam.
  • Les hores soterrades.
  • Basat en una història real.

Aquesta lectura forma part del Reto Serendipia recomienda 2016
i ha sigut gràcies a la recomanació de la Noelia,