Incerta glòria, de Joan Sales

"La meva salut és excel·lent, però estic carregat de romanços com una criatura malaltissa. No et vull pas explicar el que he sofert servint en una divisió que no m'agradava. Aconsegueixo el canvi de destí, arribo ple d'il·lusions... i tot em cau sobre altra vegada. Pensava trobar en Juli Soleràs. M'havien dit que era a l'hospital de campanya, ferit o malalt, no ho sé; però resulta que ja l'han donat d'alta. No veig ni una cara coneguda entre tantes com la guerra en fa desfilar davant dels meus ulls en incoherent fantasmagoria d'ençà que va començar"
Comencem. He decidit guardar-me la primera ressenya del blog per un llibre que realment valgués la pena, i ara tinc por que la primera ressenya no sigui digna del llibre que he triat. Un principi ambiciós, doncs poques novel·les he llegit amb aquesta qualitat. 

Si hi ha quelcom sobre el qual hi ha més novel·les són les guerres. En el nostre cas, l'ombra de la Guerra Civil segueix latent i terrible en els llibres que els que la van sofrir -i els que no- han escrit. De l'obra que us porto avui el primer que em va cridar l'atenció, si us he de ser sincer, va ser la portada. Aquesta portada minimalista que Club Editor ha recuperat dels seus origens em va conquerir des del primer moment. També em va atraure el seu títol enigmàtic. Per últim, en vaig sentir parlar molt a través de tots els mitjans informatius -televisió, ràdio, diaris...- i, finalment, va caure per Nadal. Avui us vinc a parlar, doncs, de Incerta glòria, de Joan Sales.

"La incerta glòria d'un dia d'abril". Pel que es veu Javier Marías no és el primer escriptor que titula la seva obra manllevant fragments d'obres de Shakespeare. El mateix Joan Sales ens explica en el pròleg que "si jo hagués de resumir la meva novel·la en una sola ratlla, no ho faria pas d'una altra manera".

Aquesta és una d'aquelles obres que no es pot explicar sense presentar al seu autor, ja que el llibre és un reflex del que va viure en la seva joventut. Joan Sales i Vallès va néixer el 19 de novembre de 1912 a Barcelona. Va ser un dels primers professors de català del cens oficial de la Generalitat de Catalunya format per Pompeu Fabra i durant tota la seva vida va defensar la llengua aferrissadament. Tot i que es va afiliar al Partit Socialista, quan va a lluitar a la Guerra Civil i veu el desgovern de la rereguarda, decebut abandona immediatament el partit. Primer va lluitar al front de Madrid, després al d'Aragó i, finalment, al de Catalunya. Acabada la guerra, es va exiliar primer a França, després a la República Dominicana i finalment a Mèxic. El 1948 torna a Catalunya i posa en marxa, juntament amb Xavier Berenguel, el Club dels Novel·listes, descobrint autors catalans de la posguerra avui imprescindibles tal com ara Mercè Rodoreda, Màrius Torres o Llorenç Villalonga. Després de vint-i-tres anys escrivint, finalment publica la seva obra mestra: Incerta glòria


Incerta glòria es divideix en tres parts. La primera, de caràcter epistolar, són les cartes d'en Lluís de Brocà dirigides al seu germà. En Lluís és un jove tinent destinat al front d'Aragó, on espera trobar-hi -i hi troba- un amic seu de la Universitat, en Juli Soleràs, un home curiós que no tarda a esdevenir el personatge més imprevisible, sorprenent, enigmàtic i captivador de la novel·la.

La segona part també és epistolar. Es tracta de les cartes que la Trini Milmany, la companya d'en Lluís, escriu a en Juli Soleràs. En aquestes cartes s'hi reflecteixen el malestar i la pobresa que es va sofrir a la rereguardia, a la ciutat de Barcelona, per la guerra i l'administració egoista i decadent del govern republicà. La Trini pateix pel seu fill i per les poques cartes que li envia en Lluís, se sent sola i en Juli Soleràs és l'únic que l'ajuda i li escriu. La desesperació i la soledat impregna cada paraula de les seves cartes.

L'última part de la novel·la són les memòries del seminarista Cruells, que coneix a en Lluís i a en Juli en el front d'Aragó. Es presenta com un personatge que intenta ajudar-los des de fora aconsellant-los i escoltant-los quan es necessiten confessar. És la part més lenta del llibre, però també la més profunda i madura.

És una novel·la completa, una història enfocada als seus personatges. Us equivoqueu si us penseu que aquest llibre és exclusivament bèl·lic. Hi ha lloc per l'amor, la traïció, l'amistat, les diferents maneres d'entendre la vida, la mort i els somnis, la filosofia i la complexitat humana. Però la guerra és, sens dubte, un taló de fons poderós que condiciona les vides dels seus personatges i és relatada amb una força que només pot emanar d'algú que l'hagi viscuda en primera persona.


L'estil d'en Joan Sales em feia venir ganes de plorar, i això només em passa quan la narració és immillorable. Adapta els tons als respectius narradors amb una naturalitat extraordinària i compta amb un vocabulari amplíssim que sens dubte em va enriquir al llarg de la lectura. Tots els personatges gaudeixen del seu univers propi, les seves preocupacions, els seus punts forts, les seves mancances... en fi, la seva complexitat immanent. 

Però el personatge que esdevé el centre del remolí és en Juli Soleràs. Alguns van defensar que es tractava del mateix Joan Sales, ja que tenien les mateixes inicials (J.S.), però l'autor va confessar que es va inspirar en un company de guerra. En qualsevol cas, en Soleràs és el gran Gatsby d'aquesta història. Els tres narradors de Incerta glòria s'obsessionen, d'una manera o una altra, amb aquest personatge que va de profeta i constantment cau en teories filosòfiques i altres estirabots. Res a dir, un personatge de deu, amb el que m'he acomiadat sabent tot el que sé d'ell, però sobretot amb el que estic condemnat a desconèixer d'ell per sempre.

En l'edició que apareix a les fotografies de l'entrada s'ha separat la quarta part de la història en un volum independent anomenat El vent de la nit, que són les memòries d'en Cruells un cop acabada la guerra. Per desig exprés de l'autor es va separar finalment en un llibre diferent. Ja m'està esperant a l'estanteria, així que no crec que us faci esperar gaire per explicar-vos la meva opinió.

A tall de cloenda, sens dubte aquest serà un dels clàssics més importants de la literatura en català. Per a mi és el millor llibre que he llegit en el meu idioma sobre la Guerra Civil i crec fermament que hauria de ser lectura obligatòria a les escoles. En el moment en què publico aquesta entrada és noticia que l'obra ha sigut traduïda a l'anglès (Uncertain glory). Ho celebro.

I vosaltres, quin és el vostre clàssic preferit?

(Fotografies fetes al poble pirinenc Os de Civis)


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada