Trenta anys després.
El vent de la nit, de Joan Sales


"La guerra és estúpida, potser per això està tan profundament arrelada en el cor de l'home; el nen ja juga a la guerra fins si ningú no l'hi ha ensenyat. La guerra és estúpida, set d'una glòria que no pot ser saciada; però ¿ho pot ser l'amor? ¿La glòria i l'amor en aquest món? I tota la joventut no és més que la incerta glòria d'un matí d'abril, la tenebrosa tempesta travessada de llampecs de glòria, però ¿quina glòria? ¿Quina glòria, Déu meu? Hi ha el despertar, i els despertars són tristos, després de les nits de febre i de desvari. Potser el pitjor de la guerra és que després ve la pau... Un es desperta de la seva joventut i li sembla haver tingut febre i desvari; però un s'arrapa al record d'aquell desvari i d'aquella febre, d'aquella tempresta tenebrosa, com si fora d'ella no hi hagués res que valgués la pena en aquest món."

Me'n vaig intentar resistir. Després de llegir Incerta glòria, sens dubte la novel·la que més m'ha inquietat i m'ha apassionat dels últims temps, vaig intentar retardar la lectura de la seva continuació. Volia esperar que en treiéssin una nova edició, amb el magnífic disseny de l'última d'Incerta glòria, però no me n'he pogut estar. Va ser un accident. Estava tan tranquil a la meva habitació, llegint qualsevol cosa, quan me'n vaig enrecordar d'en Soleràs -qui sap per què- i vaig decidir agafar Incerta glòria i rellegir algun dels passatges que vaig subratllar. Pam. D'una cosa a una altra, sense saber quan ni com, ja havia començat a llegir El vent de la nit, de Joan Sales.

Us enrecordeu de l'últim capítol de l'últim llibre de Harry Potter? Sí, home, sí, aquell en el que ens avancem vint anys en el futur per veure com és la vida dels protagonistes. Molts seguidors de la saga es van queixar de només tenir una escena a Kings Cross per veure aquest futur, que es deixaven a molts personatges sense cap pervenir clar. D'aquestes queixes va néixer la web Pottermore, en el que l'autora penja escrits que expliquen tota la vida de tots els personatges que apareixen a la hsitòria.


Tranquils! No us heu equivocat, no esteu llegint la crítica d'un llibre de Harry Potter. Simplement se m'ha ocurregut aquest exemple per destacar lo important que és per un lector, quan un llibre li agrada molt, saber el desenllaç, no de la guerra ni de la novel·la, sinó dels personatges. No puc definir amb paraules l'immensa alegria que vaig sentir quan me'n vaig enterar que hi havia un seqüela de Incerta glòria que es situa trenta anys després de la fi de la guerra. Per seguir amb l'exemple, més d'un/a fan de Harry Potter patiria un atac de cor si se'n enterés que ja està a les llibreries el vuitè llibre de Harry Potter que narra les vides de tots els personatges trenta anys després. El vent de la nit ens ofereix doscents vint-i-dos pàgines d'això.

Per fer-ho Joan Sales ens fica a la pell d'un Cruells vençut, gris i melangiós. El sacerdot, que ha perdut la fe, viu dels records de la guerra i es pregunta què n'haurà sigut d'en Lluis, la Trini i, sobretot, en Juli Soleràs. No sé on ho vaig llegir, però trobo que qui ho diu té tota la raó: si a Incerta glòria hi ha acció, a El vent de la nit hi ha observació. En Cruells recorre els carrers silenciós, contempla la pau, plena d'hipocresia i buidor, i troba a faltar la plenitut de la guerra, lluitar per quelcom al costat d'amics fidels als seus valors. A partir d'ell ens retrobem amb Lamoneda, una escòria fastigosa, un fantasma traïdor que aconsegueix treure de pulleguera al tranquil Cruells cada cop que obre la boca. Però gràcies a ell, que va lluitar a les files franquistes, va esbrinant el que li va passar a en Soleràs a partir del moment que li van perdre la pista. També sabrem què se n'ha fet d'en Lluis i la Trini.

Puc dir que he acabat Incerta glòria. I ho dic amb tot el convenciment, El vent de la nit m'ha saciat la set de saber com ha acabat tot. El ritme és lent, i no pot ser d'altra manera tenint en compte que qui narra és el sensible Cruells. Aquest canvi de ritme segurament és el que es pateix quan, després d'una guerra, arriba la pau. No hi trobo cap defecte en la narració, té moments que em treia un somriure la bondat d'en Cruells i la manera com l'empipa en Lamoneda, però també té moments molt durs i d'altres en els que jo, un estudiant de vint-i-dos anys, arribava a sentir la dessolació de viure en un temps que et trepitja, de viure permanentment a l'incertament gloriós passat, de sentir com el temps passa intrascendent i et fas vell sense que t'importi.

A tall de cloenda, no ho sabia del tot, però necessitava aquest llibre. A qui li hagi agradat Incerta glòria no es pot permetre no llegir aquesta seqüela que en Joan Sales va insistir en que fos editat per separat. A partir d'en Cruells desgranem el present dels demés protagonistes trenta anys després i tanquem un cicle que va començar amb aquella "incerta glòria d'un matí d'abril".

Gràcies, Joan.

Comentaris

  1. Que siguin molts els que com tu accepten de passar pel llarg túnel d'en Cruells. I per la seva bondat, sí. M'ha encantat la ressenya. I l'observació sobre el canvi de ritme: essencial. Per la meva part, moltes imatges del Vent de la Nit s'han gravat a la meva memòria amb aquesta qualitat que només sap donar-los la gran literatura, de vivències pròpies.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada