Fetes per estimar.
Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni, d'Alice Munro


"L'aire semblava anar-se espessint d'odi. Tot per una qüestió que no es podia resoldre. Se'n van anar a dormir sense dirigir-se la paraula, l'endemà al matí es van separar sense dir-se res i durant el dia van estar tots dos morts de por: ella per si ell no tornava a casa, i ell per si quan tornava ella no hi era. La sort els va ser favorable, però. Es van trobar al vespre, pàl·lids de contrició, tremolant d'amor, com dues persones que s'han salvat de poc d'un terratrèmol i han estat vagant pel món amb nua desolació".
Consol

Fetes per callar, fetes per servir. Maquillades recorren els carrers de la ciutat, van a comprar, van a buscar als nens al col·legi i tafanegen i riuen entre elles. Fetes per ordenar, fetes per natejar, fetes per cuinar. La cuina, de fet, és el seu refugi. Quantes vegades ha plorat la seva solitud recolzant-se a la pica? Fetes per callar, fetes per dissimular, fetes per acontentar. Els marits arriben de treballar cansats, els hi fan un petó sec i ràpit als llavis i van al menjador a veure el partit, que ja ha començat. "Tinc gana". "De seguida estarà a punt". "Merda, se t'ha cremat, com sempre, ni això saps fer?" El Barça està perdent. "Inútil". Fetes per perdre, fetes per disculpar-se. "Perdó, vols que t'en faci un altra? Será un moment". "No, encara faràs un altra desastre. I calla d'una vegada que intento veure un partit". Fetes per assentir, fetes per ressignar-se. Que lluny queda aquell cinema on ell va fer el clàssic gest d'aprofitar un badall per abaraçar-la. Que lluny queden aquelles nits ideals, aquells primers petons, aquelles mirades de sincera admiració, aquell sexe apassionadament salvatge, aquelles paraules d'amor ara oblidades. Van a la cuina i s'els hi cau una llàgrima de melangia. Tranquila, demà serà un altre dia, demà potser recorda, demà potser tot canvia. Fetes per estimar.


M'agrada llegir Alice Munro. No només pel nivell indiscutible dels seus relats i els personatges que els habiten i els narren, sinó perquè em retroba amb l'essència del moviment feminista amb el qual m'identifico. Les seves narradores són dones valentes atrapades en un món masclista que les reprimeix, que les tatxa de boges per coses tan senzilles com triar guanyar-se la vida i ser independents en comptes de casar-se i no sortir de casa mai més, portant una vida dedicada absolutament al benestar del marit. 

"En Ricky la va abraçar com si fos d'allò més natural i pogués prendre's tot el temps del món per fer-ho. Li va besar la boca. A ella li va semblar que era el primer cop a la vida que havia format part d'un petó que era un esdeveniment en si mateix. La història sencera per si mateix. Un pròleg tendre, una passió eficient, un explorar i rebre de tot cor, una demora d'agraïment i un final satisfet".
El pont flotant

Però el feminsime al qual em refereixo no és explícit en la novel·la, sinó que es dedueix dels fets que es relaten i l'actuació dels seus personatges. M'encanta el prototip de dona que m'ha mostrat Munro en les seves històries, la dona enamoradissa, plena de passió i ganes de donar sense esperar res a canvi, però també lluitadora incansable i rebel quan l'infelicitat li fa obrir els ulls. M'agrada els diferents amors que el lector coneix a través dels seus relats. La dona com una estrella brillant, brillant que, si no es cuida, se'n va.

Els contes que m'han agradat més... Al primer relat és el més extens i el que li dona nom al llibre, Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni, coneixem a Gdynia, una senyora de fer feines solterona que és enganyada per unes adolescents, que li escriuen cartes d'amor fent-se passar pel pare d'una d'elles. Motivada per aquestes cartes falses Dynia ho deixa tot i viatja on viu ell, trobant-se una realitat molt diferenta al que auguraven aquelles paraules de conta de fades que llegia apassionadament. 

També em va encantar el relat de la Queenie, narrada per la seva germanastra, uns anys menor. La Queenie abandona la família i es casa amb un home molt més gran que ella, molt conservador i fret, que la condemna a una infelicitat que propicia una segona fugida. També l'últim relat, Lluny d'ella, em va agradar per com canvia amb respecte als altres contes, començant pel fet que el protagonista és un home. En Grant finalment accepta la necessitat d'internar a la seva esposa, la Fiona, que pateix Alzheimer, a un hospital. Ell la cuidarà, fins i tot quan ella ja no el recorda, quelcom més dolorós que el divorci o la mort.

"En aquell temps, els marits joves eren molt severs. Poc abans eren pretendents, personatges gairebé còmics, garrells i víctimes d'unes necessitats sexuals desesperades. Ara que ja tenien el llit calent, es tornaven decidits i censuradors. Anaven a treballar cada matí ben afeitats, el coll jove adornat amb el nus de la corbata, i es passaven el dia fent feines desconegudes per tornar a casa a l'hora de sopar, fer una ullada crítica a l'àpat del vespre i desplegar el diari per alçar-lo entre ells i el desgavell de la cuina, les malalties, les emocions i els nens. ¡Quantes coses havien d'aprendre, i que de pressa! Com ara fer la pilota als caps i dominar la dona. Com ara escometre amb autoritat les hipoteques, els murs de contenció, l'herba del jardí, els desaigües, la política, així com la feinaque havia de mantenir la família durant el següent quart de segle. Eren les dones, doncs, les que -durant les hores del dia, i respectant la increïble responsabilitat que els havia caigut a sobre per la presència dels nens- podien tornar a una mena de segona adolescència. Un alleujament de l'esperit quan el marit marxava. Una rebel·lió fantasiosa, converses subversives, atacs de riure que eren un retorn a l'escola, tot això creixia com bolets entre les parets que el marit pagava durant les hores que passava a fora".
El que es recorda

Tot i que li guardo un gran respecte, el Premi Nobel de la Literatura, a parer meu, no sempre l'encerta. Sense anar més lluny, en Patrick Modiano -l'escriptor premiat l'any passat- no em va acabar de convèncer; els seus llibres -tots molt curts- se'm feien extremadament llargs degut a la lentitut i la gran quantitat de personatges que no m'importaven. En canvi, amb l'Alice Munro la van encertar, és una escritpora que els seus llibres m'han canviat. També és de ritme lent i, de vegades, en alguns contes, se m'arriba a fer pesat, però n'hi ha d'altres que senzillament m'han encantat. Val molt la pena llegir Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni, i més amb l'excel·lent traducció que ens ofereix Dolors Udina.


"Vaig haver d'apartar el cap de sota les seves mans i girar-me per mirar-la.
- Però ell anava equivocat -vaig dir.
- Sí, és clar que anava equivocat. Els homes no són gaire normals, Chrissy. Això és una cosa que aprendràs si un dia et cases.
- Doncs no em casaré mai. Mai.
- Simplement estava gelós- va dir-. ¡Estava tan gelós!
- Mai.
- Tu i jo som molt diferents, Chrissy. Molt diferents. -Va fer un sospir. I va afegir-: Jo estic feta per estimar.
Vaig pensar que eren paraules típiques d'un cartell de pel·lícula. "Feta per estimar"."
Queenie

Crèdits
Títol: Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni.  Autora: Alice Munro.
Traductora: Dolors Udina. Editorial: Club editor. Preu: 20€

També et pot agradar
A part de compartir nacionalitat i el mateix estil feminista i de crítica social, Alice Munro i Margaret Atwood són molt amigues. L'última és una candidata constant al Premi Nobel de la Literatura. Així, si us agrada aquest llibre també us en agradarà qualsevol d'aquesta escritpora canadenca.

I vosaltres, a qui teniu com a figura del feminisme?.
Què esteu llegint?
Digueu-m'ho als comentaris!




Comentaris