La mort del pare, de Karl Ove Knausgård.
La meva lluita I



"És a la llum d'això que hem de veure el paper estranyament ambigu que ha adquirit la mort. D'una banda, està tot al voltant nostre, estem inundats de notícies de morts, imatges de gent morta; perquè la mort, en aquest aspecte, no té límits, és immensa, ubiqua, inesgotable. Però això és la mort com a idea, la mort sense cos, la mort com a pensament i imatge, la mort com a concepte intel·lectual. Aquesta mort és el mateix que la paraula mort, l'entitat sense cos a què es fa referència quan es fa servir el nom d'una persona morta. Perquè mentre aquesta persona és viva el nom es refereix al cos, al lloc on habita, al que fa; el nom queda separat del cos quan aquest mor i es queda amb els vius, que, quan fan servir el nom, sempre es refereixen a la persona que era, mai a la persona que és ara, un cos que jau i és podreix en algun lloc. Aquest aspecte de la mort, el que pertany al cos i és concret, físic i material, aquesta mort s'amaga amb tant de compta que gairebé és una obsessió, i funciona, només s'ha d'escoltar com tendeixen a expressar-se les persones que han estat testimonis involuntaris d'accidents fatals o assassinats. Sempre diuen el mateix, era absolutament irreal, encara que el que volen dir és just el contrari. Era molt real. Però ja no vivim en aquesta realitat. Per a nosaltres tot s'ha capgirat, per a nosaltres el real és irreal, i l'irreal, real. I la mort, la mort és l'últim més enllà. És per això que ha de restar amagada. Perquè potser la mort està més enllà de la paraula i més enllà de la vida, però no està més enllà del món".

Sembla que, tot i el respecte que em fan les sagues literàries llargues, últimament l’únic que faig és començar-ne, primer la d’Elena Ferrante i, finalment, no m’he sabut resistir a la de “La meva lluita” de Karl Ove Knausgård. Només amb el títol provocador de la saga un ja es pot imaginar que no està davant d’un relat pla i fàcil. No amagaré que la primera vegada que vaig llegir sobre un noruec que va escriure sis volums sobre la seva vida, ni em vaig apuntar el nom de l’autor. Primer, perquè, senyores i senyors, estem parlant de sis volums. SIS. Tres dels quals encara no s’han publicat al nostre país. La segona raó és que les autobiografies sempre m’han avorrit sobremanera. Fins i tot la d’un dels meus escriptors preferits, Gabriel García Márquez (Vivir para contarla), ha sigut una lectura que he anat atraçant indefinidament. Si escriure una bona biografia és complicat, escriure una bona autobiografia -posar-te davant del mirall i explicar la teva vida a un públic que li ha d’interessar tot el que dius- és gairebé impossible.

Però aquí tenim la prova de que no és impossible del tot. Knausgård ha reinventat el gènere de l’autobiografia agafant un fet que li va marcar la vida -la mort prematura del seu pare, víctima de la solitud i l’alcohol- i, a partir d’aquest fet rememorar la seva relació amb ell, sense centrar-s’hi exclusivament, distraient-se constantment amb les inseguretats que han marcat la seva vida, tan personal com professional, les seves monotonies i la seva família. Knausgård obvia l’ordre cronològic que sol marcar tota biografia. Això, dit així, provoca vertigen en un principi. Com ens en enterarem del que passa? Com ens situarem cada cop que va d’una anècdota a una altra? Com veurem l’evolució del protagonista, narrador i escriptor? Doncs en Karl Ove ho aconsegueix i, a més, el seu relat adquireix una fluïdesa i una naturalitat increïbles. Quan hom recorda la seva vida, els records no se li ordenen automàticament al cap per ordre cronològic, sinó que la memòria va saltant d’anècdota en anècdota a través de retrobaments, sensacions que es repeteixen, relacions causals, coincidències, etc. I d’aquesta mateixa manera ho fa Karl Ove en aquesta primera part -pel que em consta, n’hi ha d’altres que adopta l’ordre cronològic tradicional del gènere-.

Anagrama ja va fer un pas important atrevint-se a publicar-ho, però encara més ho va ser que l’Altra Editorial decidís apostar i traduir-la al català. Tot i que normalment ja m’encanten les portades d’aquesta editorial, aquest cop han sabut donar la portada perfecta per aquesta novel·la. A la primera pàgina, com sempre, hi posen un retrat gegant de l’autor. Aquest cop m’hi vaig parar. Començava amb les expectatives molt altes una saga força llarga i, abans d’endinsar-m’hi, volia mirar a l’autor als ulls. I, quan ho vaig fer, em va transmetre molt del que més tard he anat llegint: valentia, resistència, sensibilitat, inestabilitat, llibertat, lluita.

D’una manera misteriosa, que encara no he sabut comprendre del tot, aquest llibre, sense comptar amb el ritme, la intensitat ni els girs inesperats i sobtats de les novel·les de ficció (perquè es tracta d’una biografia, i això comporta la tranquil·litat d’una vida real, sense grans aventures) t’enganxa des de la primera pàgina i, a partir d’aquest moment, en Karl Ove es torna el teu germà i el seu pare, el teu. I no pots deixar de llegir, sense que hi hagi cap misteri per resoldre ni cap final imprevisible. Però, per a mi, el millor de tot, la cirereta del pastís, són les reflexions amb les que en Knausgård ens delecta durant tota la lectura, especialment les que es centren en la mort. Senzillament impressionants.

La mort del pare no és un llibre que pugui recomenar a cegues. Ni tan sols podria dir quin tipus de lector quedarà embruixat i quin el trobarà una lectura sumament aburrida, més enllà de la seguretat de que els lectors que els hi apassiona la literatura que jo anomeno “de personatges” els encantarà aquesta obra, que enceta una llarga saga encara inacabada. Per la meva part, ja tinc Un home enamorat (la segona part), esperant-me a l’estanteria.






Comentaris