Viatge d'hivern, de Jaume Cabré


"Llavors va mirar el soldat a la cara, va esbatanar els ulls i va estendre la mà. Les paraules que va dir només les van entendre les pedres perquè van anar acompanyades del primer glop d'una sang espessa i ennegrida de tant patir."

Ja feia temps que tothom em deia que llegís a Jaume Cabré, i gairebé cinc anys em va esperar la que diuen que és la seva obra mestra a l'estanteria. Quan vaig anar a Canadà d'intercanvi me'l vaig endur, decidit a posar fi a aquest etern pendent. Les primeres pàgines em van costar, però un cop vaig entrar al món de l'Adrià Ardèvol  i em vaig acostumar -vaig estimar!- els salts en el temps i l'espai sense avisar, no vaig poder parar de llegir. Em passava les nits sense dormir, incapaç de deixar la història per descansar, incapaç de desenganzar-me del català pur i cuidat d’en Jaume Cabré. Quan vaig acabar el llibre, vaig saber que s’havia convertit en el meu escriptor català preferit. Havia de llegir més, necessitava llegir més, i, deixant-me portar per l’instint, em vaig fer amb Viatge d’hivern.

Viatge d’hivern recull catorze contes que, tot i ser independents, d’alguna manera es relacionen entre ells. En ells hi trobem art (música i pintura) i mort (traïcions i assassinats). Són contes intensos, que et tenen amb l’all al cor i et deixen sense alè.


Recomanaria aquest llibre als lectors que es volen llegir Jo confesso, però de moment la seva longitud els tira enrere. Viatge d’hivern sembla ser el trempolí amb el que en Jaume es va impulsar per escriure aquella meravella. És la porta a l’univers al que ens endinsa a Jo confesso. Mentre llegia i gaudia dels catorze contes no podia parar de pensar: Mira, aquella ciutat europea que també surt a Jo confesso. Mira, el protagonista es diu Adrià Ardèvol, com a Jo confesso (tot i que no tenen res a veure). Tenia la sensació d’estar veient peces soltes i incipients del que més tard va esdevenir el puzle de Jo confesso.

Però només el recomanaria als que no han llegit Jo confesso, perquè els lectors que ho hem fet venim amb unes expectatives altíssimes, i aquests contes se m’han quedat curts. Per molt intensos que siguin, per molt ben escrits que estiguin, uns contes mai podran arribar al grau de complexitat i profunditat d’una novel·la llarga.

A tall de cloenda, els catorze intensos contes de Viatge d’hivern contenen música i brutalitat, són el pròleg perfecte per Jo confesso, una molt recomanable introducció pels que encara no han llegit res de l’autor, però pels que no, com jo, tot i que els he gaudit molt (perquè estan molt ben escrits, enganxen i a més veus les arrels del que t'ha apassionat tant), se m’han quedat curts, mai més ben dit.





Comentaris

  1. Encara no he provat res de l'autor, però no es per falta de ganes. Graces per recomenar-nos aquest llibre^^

    ResponElimina
  2. Enhorabona pel bloc! Feia molt de temps que no veia cap que m'agradara tant estèticament (molt xules les fotos). Molt bones les ressenyes, també :)

    Laia

    ResponElimina
  3. A mi em va passar exactament el mateix. Després de llegir el Jo Confesso, el Viatge d'Hivern se'm va quedar curt. Evidentment no són comparables però crec, també, que és molt recomanable per tots aquells que volen endinsar-se en el món Jo Confesso.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada