La casa de les belles adormides, de Yasunari Kawabata


"No havia de fer res de mal gust, va avisar al vell Eguchi la dona de la fonda. No havia de ficar els dits a la boca de la noia adormida ni provar res de semblant".

Com sempre, vaig tard. No ha sigut fins que Cercle de Viena ja va pels més de cinquanta llibres publicats a la seva preciosa col·lecció que jo m'he fixat amb la qualitat que exigeixen i la delicadesa amb la que fan la seva feina que m'he animat a començar a llegir-los. Tot i que ja en porto uns quants devorats -sí, devorats, com amb molts altres aspectes de la meva vida, jo em moc pels llibres a base de febrades mig obsessives-, he decidit primer parlar-vos del primer de la col·lecció. El número 1. La casa de les belles adormides, de Yasunari Kawabata.

La casa de les belles adormides és una petita i discreta fonda de províncies que només admet clients "dignes de confiança". A la casa hi van ancians decrèpits buscant somnis feliços, la juventut perduda, la felicitat silenciosa. La casa de les belles adormides, a canvi del preu convingut, ofereix una nit amb una bella dorment, jove, nua i inconscient. Faci el que se li faci, la noia dormirà tota la nit sota els efectes de vés a saber quina droga o quin encanteri. Per això la casa de les belles adormides té normes estrictes: els clients han de resistir la temptació de tocar-la, n'han de tenir prou amb dormir al seu costat i deixar-se impregnar per la joventut que transmet la senzilla contemplació del cos adormit. A la casa de les belles adormides hi atén una dona gran que gairebé no obra la boca quan parla i mai mira directament als ulls dels clients. Ens endinsem a la casa amb el vell Eguchi qui, insisteix ell, és "capaç de gaudir dels plaers de la vida" i això fa que no sigui un decrèpit com els demés clients. Ens endinsem a la casa i ens deixem atrapar pel seu embruix suau.

Com es pot resistir un a llegir el relat que va inspirar "Memorias de mis putas tristes" de Gabriel García Márquez i que, segons Yukio Mishima, és "una de les creacions més valuoses de la literatura japonesa"? Tal i com assegura la contraportada del llibre, aquest és un relat pertorbador, és un relat tranquil i inquietant.

Aquesta és la història de cinc nits i de sis belles dorments. Sense cap introducció el lector es troba davant la dona que li enumera les normes de la casa. Eguchi hi entra entre dubitatiu i encuriosit, amb por de ser prés com un client més, un vell inservible i verd més, convençut que serà la primera i última vegada. El ritme del conte és lent i descriptiu. Des de la primera pàgina el lector se sent incòmode, la dona impassible que l'atén i els detalls que Eguchi observa inquieten. Però tot canvia quan entra a l'habitació i observa a la noia, jove i nua, estirada al llit sumida en un somni profund. Yasunari Kawabata sap transmetre perfectament el silenci de l'habitació, només interromput per la respiració suau de la jove dorment sota la manta elèctrica. A poc a poc el protagonista començarà a dependre d'aquesta enigmàtica fonda.

Al llarg d'aquestes cinc visites Eguchi se sentirà temptat a tocar-les, d'interrompre el seu somni invencible, i a través de la contemplació atenta, rememorarà les dones inoblidables que han poblat la seva vida. L'imatge del cos vell i arrugat d'Eguchi al costat del cos sinuós, jove i fresc de les noies amb qui dorm a cada visita es repeteix i reforça el contrast entre el passat, lo gastat, gris, brut, podrit i puterfacte amb la virginitat, adormida, pura, nova, bella i jove. "La virginitat de la noia, per contrast, feia veure l'horror de la vellesa". Una escena que m'ha impactat molt és quan Eguchi, anhelant, innocent i ple de bons sentiments, insinua a la dona que regenta la fonda si podria conèixer a la noia desperta. Però aquesta li fa saber que això seria una crueltat, recordant-li al protagonista la fatalitat de la seva realitat, que és un vell inútil i que val més que la noia no sàpiga amb qui ha dormit:

"- No creu que val més no passar de les relacions que hi té mentre dorm, amb la noia, sense afegir-hi sentimentalismes inútils? Ella ignora completament que ha estat amb vostè. I això no pot causar cap problema.
- D'acord, però jo sí que me'n recordo. Si per casualitat me la trobés pel carrer...
- Què? Voldria adreçar-li la paraula? És el pitjor que podria fer, això. Seria una crueltat!
- Una crueltat?...- Eguchi va repetir la paraula.
- Ja ho crec que sí.
- Sóc cruel?"

Al costat d'aquest contrast, també es percep i sofreix la distància que els separa. La noia està inconscient, submergida en el seu somni. Coneixem a un Eguchi desesperat per despertar-la, per entrar en aquest somni que de vegades fa que la noia arrugui el front, plori, rigui o cridi. Vol veure els seus ulls, vol ser algú a la seva vida, coneixer-la, saber d'ella. Eguchi crida "És un somni! És un somni! Què estàs somniant?". L'impotència del vell, que no pot accedir al món de la seva bella companya al llit.

Yasunari Lawabata demostra, en aquest relat de menys de cent cinquanta pàgines, un control absolut de la narració i del llenguatge. El ritme s'adapta constantment als pensaments i les emocions d'Eguchi, el contrast entre la vellesa i la bellesa, l'incapacitat d'entrar en e

"Els costums d'aquest món, amagats sota la voluntat de l'ordre, potser ens anestiaven el sentit del mal"



Comentaris

  1. Vaja, m'ha semblat una historia amb una trama que té molta profunditat. Ho pensaré. Gràcies per la ressenya^^

    ResponElimina
  2. Uhh interessant! li pegaré una ullada a veure què tal :)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada