Les generacions espontànies, de Mar Bosch Oliveras


"Torna a amagar-se sota el llençol, potser aquí el temps se li aturarà d'una mica i tindrà pietat d'una dona com ella. Hi haurà d'haver algun moment que algú tingui una mica pietat d'ella, encara que sigui el temps, que la deixi tranquil·la en un petit recer del món, sota els llençols. Tan sols una estona. Serà el moment per enfonsar el cap al coixí i pregar que n'hi hagi prou amb cinc minuts perquè el dia faci un gir i perquè tot comenci bé, tan bé com han de començar els dies en què s'engendren les històries importants".

Via fora! Fugiu, enceneu l'aire condicionat, amagueu-vos a l'ombra! És hora de fer servir els ventiladors, busqueu l'aigua freda, sigui on sigui; mar, piscina, dutxa o la mànega del veí! Correu (amb un para-sol), dic que s'acosta l'onada de calor! Refugiem-nos a les neveres, als congeladors! Ve l'onada de calor, via fora! Amb gel, per favor! M'és igual, sigui el que sigui; AMB GEL! Ja la tenim aquí, aquesta calor que et paralitza, que no et deixa respirar, que et sufoca sense pietat. Potser el millor per aguantar aquest tsunami que sembla provenir de l'habitació més ardorosa de l'infern és trobar un recó de la casa on hi passi un corrent d'aire i posar-se a llegir un llibre fresquet. Un llibre com Les generacions espontànies, de Mar Bosch Oliveras.

La protagonista indiscutible d'aquesta petita novel·la és l'Eva Botet, una noia extravagant i pintoresca que acudeix a una entrevista de feina. L'Eva no té pas poc currículum, ha tingut moltes feines i totes de ben diferents: ha estat a un laboratori de genètica molecular, ha fet de maquilladora a un tanatori, de detectiva privada per empreses, de professora... Quan arriba a l'empresa que l'ha citada i veu les altres candidates pel lloc de treball -totes rosses, totes iguales, totes serioses, professionals, circumspectes i perfectes- l'Eva accepta que no té cap possibilitat d'aconseguir la feina. Quan la criden s'aixeca i entra al despatx del director perquè ja és allà, però dona per fet que l'entrevista acabarà amb un "ja la trucarem". Però quan el director li demana que li expliqui l'experiència laboral que apareix reflectida al seu currículum comença una entrevista que ni el director ni l'Eva tenen la mínima idea d'on els portarà.

Quina lectura, senyors... Si he de descriure aquest llibre amb una sola paraula seria la que he fet servir al primer paràgraf d'aquesta ressenya: fresc. És aigua fresca, una lectura amena, una paròdia simpàtica de la societat (rere l'humor àcid s'hi amaga crítica social), que dibuixa un somriure permanent al lector, que rellisca per les seves pàgines, seguint les aventures de l'Eva. És fàcil de llegir i el seu to directe, els tocs d'humor ben trobats i les situacions pintoresques fan que enganxi moltíssim des de la primera pàgina. De fet, un servidor se'l va llegir amb un sol dia.

"Mira el seu currículum, que té guixat de dalt a baix. Se la mira a ella.
- Està  molt canviada des de la foto, oi?"

La majoria de la història és l'entrevista de l'Eva amb el director de l'empresa, i gairebé tots els capítols van encapçalats per l'extracte del currículum al voltant del qual explicarà la història. En realitat aquesta curta novel·la podria ser considerada un llibre de relats, cada episodi de la carrera de l'Eva té la seva introducció, el seu nus, el seu desenllaç. L'Eva ha anat saltant de feina a feina com el petit príncep de planeta a planeta. A cada lloc de treball ho ha donat tot, de cada un n'ha après quelcom i a tots, en algun punt, ha diferit la visió pragmàtica i realista del seu entorn amb la seva peculiar visió de l'ètica i la feina ben feta i la seva sinceritat extrema. Les generacions espontànies està ple de girs inesperats, l'Eva sorprèn contínuament al lector amb les seves sortides extravagants i els seus monòlegs plens de reflexions divertides i intel·ligents.

Quina llàstima! Quina llàstima més gran quan t'està agradant tant un llibre, quan l'estàs devorant -l'agafaran al final?, l'acabaran contractant?- i has de contemplar, impotent, com al final la història descarrila i totes les virtuts surten disparades per tots cantons. Quina llàstima veure com una novel·la amb tanta potència narrativa, amb un to tan ben trobat, amb una direcció tan clara i bona perd el rumb amb una història d'amor express, "de usar y tirar". I van viure feliços i van menjar anissos fins al final dels seus dies, apa, bon vent i barca nova. L'autora no pot pretendre que el lector, després de tot el llibre seguint una entrevista de feina, es mengi un romanç de trenta pàgines. El lector, lluny de quedar meravellat per aquest gir, es queda així:


A aquest llibre li sobren els tres últims capítols, hauria d'acabar amb el "Em sembla que us n'alegrareu". Punt, ja està, no cal més. El lector no és ximple, en té prou amb això, amb aquest final obert. El bunyol dels tres últims capítols ho espatlla tot, no és digne d'una història tan ben portada.

En conclusió, Les generacions espontànies és el llibre perfecte per enfrontar-se a aquesta onada de calor insuportable. Un llibre fresc, molt ben escrit, divertit i enginyós. La personalitat de l'Eva i la manera que té de narrar la seva carrera professional és la joia de la corona d'aquest llibre inoblidable. Però als lectors que s'hi animin els hi recomano, i no és broma, no llegir els últims tres capítols, que desmereixen la resta del llibre.





PD: la dedicatòria d'aquest llibre és de les més maques i originals que he llegit mai.

Comentaris

  1. El llibre s'ha de llegir fins al final, però és veritat que aquests darrers capítols resten tot el sentit a l'obra. És una llàstima, perquè ho espatllen gairebé tot. No tot, perquè tant tu com jo l'hem puntual prou bé, i n'hem parlat prou bé, però seria un llibre molt millor sense aquest final tan imprevisible, però que en aquest cas no és cap virtut que sigui així. Per la resta, molt d'acord amb la teva valoració, molt ben escrit, molt absorbent, i fa molt bo de llegir, encara que al final s'espatlli.

    ResponElimina
  2. Doncs com és una recomanació teva personal, aquest llibre me l'emporto ara mateix. M'agrada aquesta promesa que ens fas de lectura fresca i em deixa encuriosida l'entrevista de feina. El que no sé és si seré capaç de no llegir els tres capítols finals ;-))) Ptns.

    ResponElimina
  3. M'havies convençut totalment fins que has dit allò sobre el final, així no paga tant la pena :/

    ResponElimina
  4. Bon article. Ara bé, trenta pàgines no poden desmerèixer tota una novel•la en el seu conjunt, no siguem tan ‘critiquetes’.Sobretot tenint en compte que és una segona obra.
    A mi m'ha sembla un llibre- com bé dius- essencialment fresc i divertit, però atrevit i també molt interessant alhora de retratar -amb molta mala bava i ironia -els clixés i convencionalismes socials d’avui en dia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Al Forest! No estic d'acord amb tu, precisament si quelcom pot desmerèixer una bona novel·la són precisament les últimes trenta pàgines. He vist finals arreglant males novel·les i finals, com aquest, fent-les descarrilar. A les ressenyes intento fer una fotografia fidel del que m'ha semblat un llibre, potser si que sóc critiquetes, porques vegades escric una ressenya on tot siguin virtuts, pero també poeques vegades escric una ressenya on tot siguin defectes. És una molt bona lectura, de fet la recomano, però també és cert que al final descarrila.
      Gràcies per visitar-me!! :)

      Elimina
  5. Benvolgut Joan,

    Respecto la teva valoració, però com se sol dir, la discrepància és sana.
    Disculpa'm, si la terminologia expressada en el comentari anterior t'hagi pogut molestar, no era la meva intenció, en absolut. A vegades se m’escalfen els dits (o la pinça).
    Aquest article en particular, tant en la forma ( molt divertits els GIF's entre paràgrafs ) com en el propi contingut , m'ha semblat molt bo , així com també el teu blog literari en general.
    Rep una cordial salutació d’aquest teu lector.

    Alfons Forest.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada