Un Potter a Slytherin.

Harry Potter i el llegat maleït, de J.K. Rowling


"Harry, en aquest món enrevessat dels sentiments no hi ha mai una resposta perfecta. La perfecció no està a l'abast del gènere humà, i ni tan sols està a l'abast de la màgia. En qualsevol moment radiant de felicitat hi ha l'eterna gota de verí que és saber que el patiment ha de tornar. S'ha de ser sincer amb els qui estimem fent-los conèixer el nostre patiment. Patir és tan humà com respirar."

Deu ser complicat ser fill de celebritats. L'altre dia veia per televisió com Milan i Sasha, els fills d'en Gerard Piqué i la Shakira, els acompanyen a tots els actes i presentacions, desfilen per un photocall sense que la insistència morbosa dels periodistes els espanti, ni els cegui els flaixos dels fotògrafs que busquen immortalitzar totes les perspectives d'aquesta família. Pujar a un escenari davant d'una audiència immensa s'ha tornat un joc, així com recollir els guardons d'or dels seus pares. Suposo que en Piqué i la Shakira han pres la decisió que els seus fills s'acostumin a ser el centre d'atenció des de petits, que ho integrin a la seva rutina perquè no els hi vingui mai de nou. Davant l'inevitable, han decidit fugir cap endavant. Però com es sentiran en Milan i en Sasha quan a l'escola siguin el centre d'atenció? Com serà el moment en què en Milan descobreixi que canta malament i sigui nul a classe de música? Què passarà quan els companys d'en Sasha descobreixin a l'hora del pati que detesta jugar al futbol? En Milan tindrà por de decebre al seu pare si es fa del Real Madrid? Com es sentiran quan sentin que d'ells s'esperen grans coses? Se sentiran encadenats i asfixiats per l'èxit dels seus pares? Deu ser complicat ser fill d'algú famós, tenir sempre aquesta feixuga càrrega a l'esquena, complicant cada pas, agreujant cada errada, sempre amb un periodista trepitjant-los els telons, atrapats en una vida que no han triat, atrapats en una sort maleïda. Deu ser complicat ser fill d'algú famós, però encara ho deu ser més quan s'és mag, i el teu pare és el nen que va sobreviure.

Quantes vegades he desitjat que Rowling incomplís la promesa que va fer després de publicar la setena de les aventures de Harry Potter de no tornar a escriure més llibres sobre ell. Sempre recordaré la il·lusió nerviosa amb la qual vaig rebre Harry Potter i les relíquies de la mort. Era el final que tant havia esperat i en aquell moment, avui fa gairebé deu anys, rebia aquell anhelat llibre que la meva tieta, que era llibretera, m'havia guardat, estalviant-me una llarga cua de fans del nen màgic. En aquell moment no era un lector assidu, però estava boig per les aventures de Harry Potter. És per això que cada cop que surt un nou llibre, obra de teatre, pel·lícula o fins i tot informació sobre aquest món creat per Rowling m'embolcalla la impaciència d'un nen. Avui us porto Harry Potter i el llegat maleït, de J.K. Rowling, John Tiffany i Jack Thorne.

Aquesta nova aventura arranca exactament al mateix punt on es varen quedar les últimes pàgines de Harry Potter i les relíquies de la mort, quan, dinou anys després de la batalla de Hogwarts i la mort de Lord Voldemort, en Harry Potter, la Ginny Weasley, l'Hermione Granger i en Ron Weasley acompanyen als seus fills a l'Andana 9¾, on agafaran l'Express cap a Hogwarts. És el primer any de l'Albus Severus, el fill mitjà d'en Harry i protagonista d'aquest llibre, i entre els nervis habituals del moment hi ha la càrrega insuportable de ser el fill del seu pare, l'heroi de Gryffindor, el famós auror, el gairebé llegendari nen que va sobreviure i va matar al Senyor de les Forces del Mal. Tot va a pitjor quan el Barret Seleccionador l'envia a Slytherin, fent realitat tots els seus temors i deixant mut el gran menjador de Hogwarts, tots els alumnes donaven per fet que el fill d'en Harry Potter aniria a Gryffindor, la casa dels herois, dels valents, dels coratjosos, de l'honor. Ningú entén tampoc com l'Albus Severus es fa amic inseparable de l'Scorpius, fill d'en Draco Malfoy, tot i que males veus diuen que realment és el fill d'en Voldemort. Cada cop la distància entre en Harry i l'Albus Severus es va fent més gran, el primer perquè no entén per què el seu fill renega del que va fer i perquè, per molt que ho intenti, no aconsegueix entendre'l, i el segon perquè es vol allunyar de tot el que tingui a veure amb el seu pare, que el persegueix i fa que tothom tingui inassolibles expectatives d'ell. Tanmateix, quan l'Albus Severus veu l'oportunitat de viure una aventura, pensa tant com ho feia el seu pare en els perills, i no dubta en furtar un dels últims gira-temps confiscats pel Ministeri de Màgia per tornar-li la vida a en Cedric Diggory, que va morir al final del Torneig dels Tres Bruixots en mans de Voldemort.

Anava advertit que no m'esperés una història com les set anteriors, i la veritat és que Harry Potter i el llegat maleït (no seria més lògic Albus Severus Potter i el llegat maleït?) és diferent, però m'ha sorprès per bé. És un tresor pels que som seguidors de la saga de J.K. Rowling, ja que només el fet de tornar a llocs com Hogwarts o de comprovar on han acabat els personatges de la saga és un regal que no té preu (especialment el fet de tornar a veure a l'Snape).

En una publicació al portal web Pottermore, J.K. Rowling va explicar que una de les coses que li va fer més por de les històries de Harry Potter van ser el gira-temps, ja que teoritzar sobre el passat, el present i els viatges al passat des del present és un cul-de-sac. És per això que va decidir que la reserva d'aquest objecte que la McGonagall va regalar a l'Hermione al 1993 perquè pogués assistir a totes les classes (i que més tard van fer servir per salvar a en Sirius Black) fos destruïda el 1966 durant la Batalla del Departament de Misteris. No obstant, aquest objecte agafa protagonisme en aquesta aventura i és l'excusa perquè el fill d'en Harry Potter pugui viatjar a les proves del Torneig dels Tres Bruixots que va viure el seu pare i altres moments espectaculars, alguns ja viscuts i altres inèdits pel lector de la saga. Em fascina el fet que gairebé tota aquesta història ja hagués passat a aquelles escenes que havíem llegit de petits. Cada cop que l'Albus Severus i el seu lleial amic Scorpius viatgen el passat fan quelcom que canvia completament el seu present i els obliga a tornar a viatjar al passat per arreglar-ho. Una de les meves escenes preferides, a part de l'emotiu desenllaç d'en Harry i el seu fill contemplant un moment únic, és la demostració d'amistat de l'Scorpius, que renuncia al que mai havia tingut i sempre havia anhelat -popularitat i l'aprovació del seu pare- pel sentit de la justícia i l'amistat. Aquest vuitè llibre sobretot ve a trencar els motlles que ens havíem fet durant tota la saga de "els Gryffindor són els bons, els Slytherin (o els Malfoy) els dolents".

Amb tot això vull dir que el que m'agrada més d'aquest llibre és el que ha fet la J.K. Rowling, és a dir, la idea original. El desenvolupament i la forma (Jack Thorne i John Tiffany) és el que m'ha fallat. Per molt que es miri d'una banda i de l'altra (malauradament) estem davant d'un guió de teatre, i no d'una novel·la. Això afecta moltes coses. En primer lloc, tot es redueix a un guió i a accions descrites fredament en cursiva, a escenes ràpides i amb nul·la descripció, zero detalls, tot es concentra en el que parlen els personatges. Els quatre primers anys a Hogwarts, que van merèixer quatre llibres al Harry Potter, passen amb unes poques pàgines per la vida de l'Albus Severus, convertint aquesta aventura més en una anècdota que en una història al nivell de les anteriors.

La segona conseqüència és que, a part dels personatges, no ens presenta absolutament res nou. Una de les coses que més m'agradava de Harry Potter és que cada llibre aportava nous llocs, nous encanteris, noves criatures, etc. Per exemple, a La cambra secreta coneixíem la casa dels Weasley, el Pi Cabaralla, els elfs domèstics, els fènixs, les aranyes, els basiliscs i la mateixa cambra secreta, al Pres d'Azkaban coneixíem Hogsmeade, el Nitrèpid bus, els homes-llop, els animags, el mapa de magatotis, els gira-temps, els demèntors, l'hipogrif, Ca l'Alfred i la Raigdefoc. A cada llibre el lector descobria nous llocs, personatges, criatures i objectes màgics. En canvi, Harry Potter i el llegat maleït, al ser una obra de teatre, no presenta res nou més enllà d'uns personatges sense la profunditat dels que ja coneixem. Tot es desenvolupa a escenaris ja coneguts, a través d'encanteris i objectes màgics ja coneguts. Segurament Rowling ha canviat idees, llocs, criatures i encanteris que havia pensat per aquesta història per trobar una adequació factible i efectiva pel format del teatre.

En conclusió, un llibre imprescindible pels seguidors de Harry Potter. Tot i que no aconsegueix la profunditat en els personatges i l'aportació de nous elements que el faria estar a l'altura dels altres llibres, i tenint en compte que no deixa de ser un guió de teatre, la idea d'aquest llibre és impressionant. Té l'essència de la saga i alguns moments senzillament inoblidables. Me l'he llegit en un sol dia.



 T'AGRADARÀ 
SI ET VA AGRADAR
 ALTRES LLIBRES 
DE L'AUTORA

Agraïments a Empúries per l'exemplar.


Comentaris

  1. M'he llegit tota la saga i em va encantar en el seu moment. Aquest de moment no m'atrau.
    Un petó ;)

    ResponElimina
  2. De xicoteta em varen encantar els llibres de Harry Potter i, tot i que ara tinc un bon record de la saga, no he mantingut aquell amor que segueixen sentint molts dels seguidors de la franquícia. Aquest no crec que me’l llija.

    Una abraçada!

    ResponElimina
  3. Crec que aquest ultim escrit de Harry Potter no ha estat malament encara que allarga una mica massa la història ja que la saga ja estava tancada. Et recomano que llegeixis Quiddich de totes les èpoques. I no oblidis visitar el meu bloc https://llegintjunts.wordpress.com/

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada