La valentia de qui construeix
en temps de destrucció.

L'home que plantava arbres, de Jean Giono


"Perquè el caràcter d'un ésser humà reveli qualitats realment excepcionals, cal tenir l'oportunitat de poder observar com actua al llarg de molts anys. Si els seus actes estan desproveïts de qualsevol mena d'egoisme, si el principi que els dirigeix és una generositat sense comparació, si no els inspira l'afany d'obtenir recompenses d'enlloc i si, a més, ha deixat una empremta visible en el món, és que ens trobem, sense cap marge d'error, davant d'un caràcter inoblidable".

En Desmond, nascut a Virgínia, s'allista voluntàriament a l'exèrcit dels Estats Units per anar a lluitar a la Segona Guerra Mundial. De seguida és admès i és enviat al Fort Jackson (Carolina del sud) per ser format com a soldat. Entra a la 77a Divisió d'Infanteria. Al llarg de les primeres proves físiques està a l'altura dels seus companys, és constant, s'esforça en els exercicis, és àgil i astut, sap treballar en equip, els seus superiors estan contents amb ell, promet. Però tot es torça quan arriba la primera classe de tir i es reparteixen els fusells entre els soldats de la Divisió. En sobra un. És el fusell d'en Desmond, qui es nega a tocar cap arma, és objector de consciència. El seu superior, incrèdul, li comunica al seu superior qui, a la vegada, ho comunica al seu superior. Per què coi s'allista a la guerra aquest noi si no vol tocar una arma? No veu que la guerra és plena de mort? Que anar-hi sense arma és un suïcidi? Ningú vol matar, però a la guerra s'hi va a això! Però ningú aconsegueix canviar-li l'opinió, té les coses molt clares; ell vol servir al seu país, comprèn que l'amenaça nazi i, per tant, japonesa, és seria i s'ha de combatre, però ell no tocarà una arma, servirà a la seva pàtria salvant vides, no arrabassant-les, farà de persona de rescat. No, no se'n vol anar a casa, no és por, ell és Adventista del Setè Dia, no hi ha excepcions als Deu Manaments, no mataràs, i en Desmond no ho pensa fer. Se li exigeix que se'n vagi a casa, se li crida que a la guerra no necessiten a escòria com ell, que no podrà cobrir a un company, que no és capaç d'entendre que a la guerra s'hi va a matar, i no a saludar als japonesos. En Desmond és marginat pels seus companys de la 77a Divisió d'Infantaria, que el titllen de covard. Però, després d'un judici militar, i gràcies a la influència del seu pare, que va combatre a la Primera Guerra Mundial, aconsegueix ser autoritzat per anar al camp de batalla sense cap arma.

En Desmond salva la vida de molts soldats ferits sota el foc enemic als combats de Guam i les Filipines. Al sagnant combat d'Okinawa salva la vida de fins a 75 soldats d'infanteria recollint-los del camp de batalla i posant-los fora de perill baixant-los amb una corda per una cresta. No descansa ni un segon, no deixa de recollir soldats del fang, posant la seva vida constantment en perill, i quan els baixa per la cresta li prega a Déu que li permeti salvar-ne un més. Al llarg d'aquests combats és ferit quatre vegades i contrau tuberculosi, que li acaba costant un pulmó i cinc costelles. Els companys, sergents, coronels i capitans que li van dir covard li demanen perdó, reconeixen que es van equivocar amb ell. Molts d'ells són vius gràcies a ell. Desmond Thomas Doss ha sigut l'únic objector de consciència que ha rebut la Medalla d'Honor per la valentia que va demostrar en batalla i per totes les vides que va salvar. Recentment Mel Gibson ha fet una pel·lícula molt recomanable sobre la seva vida, Fins a l'últim home. Hi ha un moment, quan l'interroguen en el judici militar, en què en Desmond diu una frase que se'm va quedar gravada a la ment: "Amb un món tan decidit a destruir-se no em sembla tan horrible que algú vulgui contribuir a construir-lo". Aquesta frase encarna la valentia de qui decideix construir en temps de destrucció, de qui creu en la vida en temps de mort, estrelles solitàries en un cel fosc de tempesta, l'única bri de lucidesa en temps de bogeria obligatòria. I aquesta frase em va recordar al llibre del qual us parlaré avui, L'home que plantava arbres de Jean Giono.

La història comença quan el narrador, en una excursió llarga i solitària per la naturalesa tranquil·la de la Provença francesa, a la falda dels Alps, es queda sense aigua i es perd per una vall despoblada, seca i erma. És en aquest moment quan coneix a un humil pastor, Elzéard Bouffier, que el salva portant-lo a una font que coneix. L'Elzéard, després de quedar vidu, va decidir restaurar el paisatge desèrtic entregant-se completament a plantar arbre rere arbre per tot aquell terreny desolat i cuidant-los, creant un bosc que va portant vida a aquella vall morta, un bosc que va creixent a esquena de la guerra, la mort i la desolació que s'escampa per tot Europa.

L'home que plantava arbres és un llibre molt curt. És d'aquestes lectures que es llegeixen amb una sola tarda però no s'obliden mai. Tot i que aparentment és un relat senzill i directe, té una forta càrrega simbòlica. El cas d'Elzéard demostra que no és necessari grans sacrificis ni grans heroïcitats per aportar quelcom bo en aquest món. Un gest discret, humil i desinteressat pot tenir grans repercussions. A vegades ens hauríem de preguntar què deixarem en aquest món quan el deixem. A vegades estem tan centrats en els nostres projectes, en el context polític, en queixar-nos de tot i cridar ben fort quan ens sentim atacats que ens oblidem del que hi ha fora, del que podem fer nosaltres per millorar les petites coses que, en realitat, són molt grans. I només fa falta trobar-te un caràcter inoblidable, com el de l'home que plantava arbres, per obrir els ulls. Aquest llibre obre ulls. En aquest sentit em recorda bastant a El petit príncep, per la senzillesa i la suavitat de la prosa, així com pel fonamental del significat que s'hi amaga darrere.

És tanta la força del relat, tant el seu encant i precisió, que mentre es llegeix és fàcil pensar que realment va passar, que l'Elzéard Bouffier va existir i el narrador és el mateix Jean Giono. Però el mateix autor ho va desmentir en el seu moment. Giono, del que us recomano llegir la biografia de la solapa del llibre (la seva vida és realment plena de valentia de qui decideix construit en temps de destrucció), va cedir gratuïtament els drets d'aquest llibre a tot aquell que volgués reproduir-la. Així doncs, aquest llibre és el gest humil i desinteressat de l'escriptor francès, qui no va cobrar ni un cèntim d'un dels textos dels quals se sentia més orgullós perquè "compleix la funció per la qual va ser escrita", és a dir, l'amor pels arbres o, més ben dit, l'amor per plantar arbres.

Si bé Cercle de Viena és una de les editorials catalanes que més m'agrada, aquest sens dubte no és un dels seus encerts en quant a edició. El traç gruixut i l'inexpressivitat de les il·lustracions de Francesc Viladot no m'han acabat de convèncer i crec que hauria d'estar prohibit per llei que les editorials posessin imprès en portada el número d'edició (i menys amb aquesta mida! A mi què m'importa el número d'edició?).

En conclusió, una lectura imprescindible. Es llegeix amb una sola tarda però no s'oblida mai, aquest petit relat recordarà al lector el que és realment important. A mi m'ha canviat completament, m'ha obert els ulls, m'ha fet plantejar-me què puc fer jo pel món. Ara entenc perquè és el segon llibre més llegit a França després de El petit príncep. No deixeu passar aquesta lectura.


 T'AGRADARÀ 
SI ET VA AGRADAR
 ALTRES LLIBRES 
DE L'AUTOR
  • Un rei sense diversió
  • El húsar a la teulada.


Comentaris

  1. No coneixia la història del Desmond, m'has deixat admirada. I m'ha encantat la frase de construir en temps de destrucció, pel que expliques, és una metàfora encertadíssima del llibre de Jean Giono. Em ve de gust llegir-lo, aquestes petites fabules m'agraden molt. Fixa't que de Giono sempre he tingut al cap llegir "Un rey sin diversión", però encara la tinc pendent. Ara penso que millor començar per aquest plantador d'arbres. Ptns.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada