L'inquietant castell dels Blackwood.
Sempre hem viscut al castell, de Shirley Jackson


"Em dic Mary Katherine Blackwood. Tinc divuit anys i visc amb la meva germana Constance. Sovint he pensat que hauria pogut néixer home llop perquè tinc els dits del mig de les mans igual de llargs però m'he hagut de conformar amb el que em va tocar. No m'agrada rentar-me, ni els gossos ni el soroll. M'agrada la meva germana Constance, en Richard Plantagenet i l'amanita fal·loide, el bolet mortal. La resta de familiars meus són morts."

Faig una volta pels carrers empedrats d'un poble que podria ser perfectament Rupit. Sense adonar-me'n em vaig allunyant pels camins que envolten la població, recorrent rierols i boscos de bellesa ofensiva. Distingeixo la porta oberta de ferro rovellat d'una finca. Hi ha una roca negra a un costat. Un vent inusualment fred sembla empènyer-me per l'esquena cap a la porta. Hi entro i em perdo per un bosc meravellós i creuo reriols cristal·lins encara més bells que els que he vist abans. Finalment distingeixo entre la floresta el castell. M'hi apropo lentament, la porta està ajustada, quan l'obro grinyola. La foscor de l'interior del castell se'm menja, però puc veure la blancor del vestit arrugat de la Merricat, i el lleu reflex dels seus ulls grans, fixats en la meva persona. Sento la seva veu tant aguda i suau com afilada i contundent. Sento la seva veu que, tot i educada, deixa entreveure la impaciència que intenta amagar. Sento la seva veu, que diu "He decidit demanar-te si us plau que te'n vagis". I rere meu, des de l'arbreda que ara em sembla tan remota com un planeta extraviat en l'immensitat fosca i desesperençadora de l'Espai, sento veus infantils que criden: "Merricat, va dir la Connie, ¿una tassa de te voldràs? Oh, no, va dir la Merricat, que m'enverinaràs". La Merricat ignora aquest cant infantil, manté la mirada fixa en mi, espera una resposta. Els crits infantils segueixen cantant rere meu: "Merricat, va dir la Connie, ¿vols anar a dormir?". Sento la veu de la Merricat, que comença a vibrar d'ansietat: "Si us plau, ¿te n'aniràs?". Les veus infantils, rere meu: "Enterrada al cementiri per sempre, sí!". Em desperto xop de suor a les tres de la matinada. Tinc el llibre que m'acabo de llegir a la tauleta de nit. Llegeixo un conte de Nadal de Dickens i torno a dormir, aquest cop plàcidament.

He llegit Stephen King, a Bram Stoker i Mary Shelley. No hi ha literatura que a la vegada m'atregui més i em decebi més que la de por. Tot i que tots aquests han escrits grans llibres (un d'ells de fet és un dels millors llibres que he llegit el 2016), igual de cert és el fet que no em van fer gens ni mica de por (exceptuant potser el de Stephen King). És molt complicat fer por a través de la paraula escrita. Les pel·lícules, en aquest sentit, ho tenen molt més fàcil. Però aquest any he descobert una autora que ho aconsegueix amb poc. I quan dic amb poc vull dir que a les seves històries no hi apareixen ni fantasmes, ni zombis, ni sang, ni fetge, ni activitats paranormals, ni ensurts, ni monstres, ni res d'això. Per fer passar por -almenys a un servidor-, no és necessari cap d'aquestes coses, només és necessari un narrador esgarrifós, i ho demostra Shirley Jackson amb les seves històries, traduïdes al català per l'Altra Editorial. Avui us porto un dels seus relats més coneguts, Sempre hem viscut al Castell, de Shirley Jackson. I només el seu nom ja em posa els pèls de punta...

Coneixem a Mary Katherine (Merricat) Blackwood, una noia de divuit anys que viu amb la seva germana gran, la Constance, al castell familiar. Elles, juntament amb el seu oncle Julian, a qui cuiden, són els únics supervivents d'un enverinament que, sis anys enrere, va matar a tota la família. Viuen completament aïllats al castell, mantenen el contacte mínim amb la gent del poble, que, per la seva part, els odia i vol que se'n vagin. Les dues germanes viuen una rutina molt marcada i ordenada, rutina que es veu interrompuda quan el cosí Charles arriba al castell.

Sens dubte el millor d'aquest llibre està en la seva narradora; la Merricat. Si expliqués aquesta mateixa història un narrador omniscient, perdria tota la màgia. Però com que la Merricat ho narra tot des del seu punt de vista desequilibrat tota la història queda impregnada per les seves manies, les seves obsessions i la seva imaginació deliciosament tenebrosa. La seva veu tenyeix tota la història, fent que tot el que és normal sembli estrany i tot el que és estrany sembli normal, fent que tot el que és correcte sembli incorrecte i odiós, i tot l'incorrecte sembli encertat. No hi ha rastre de penediment ni de cap tipus de valoració ètica, el lector passa a pensar i a sentir com la Merricat. I aquest viatge és realment esfaraïdor.

A part de la Merricat, els personatges principals es redueixen a tres. La seva germana Constance és la que exerceix de mare d'aquesta estranya família i, a la vegada, la principal sospitosa (tot i que absolta per falta de proves) de l'enverinament de la família Blackwood. Després tenim a l'oncle Julian, que va quedar invàlid des de l'accident, té oblits constants però s'entrega en cos i ànima a organitzar els seus records per escriure un llibre sobre l'enverinament. I, per últim, tenim al cosí Charles, el desconegut que altera l'ordre de la casa, l'estranger la presència de qui la Merricat no pot suportar.

Shirley Jackson, que va patir agorafòbia i neurosi, sap transmetre a la perfecció el tema de l'aïllament extrem, tal com va fer a La maledicció de Hill House -del qual us en parlaré ben aviat-. La Constance té un sol propòsit; que tot segueixi exactament igual, que ella i la Constance segueixin juntes per sempre al castell i el més allunyades possible de tot el que hi ha fora del castell. I quan el lector acaba de llegir aquest llibre no sap què creure i què no, què ha passat realment i què és fruit de la imaginació de la Merricat, si realment la gent del poble les odia o no, qui fa què i què fa qui. Aquesta ambigüitat és la cirereta ensucrada d'aquest magnífic relat.

En conclusió, Sempre hem viscut al castell és un relat excepcional que posa els pèls de punta al lector. És de por, però no hi trobareu els elements que hi solen haver a les típiques novel·les de terror, només el punt de vista d'una noia neuròtica i cruel, però això a un servidor li ha fet més por que mil monstres amb tres ulls i fantasmes extorsionadors i assassins. El primer llibre que m'ha provocat un malson, amb això ho dic tot.

Si no sabeu quin llibre regalar-li per Reis a un lector que li encanten els llibres de por o, simplement, els bons llibres, aquesta és una molt bona opció.


 T'AGRADARÀ 
SI ET VA AGRADAR
 ALTRES LLIBRES 
DE L'AUTOR
  • La maledicció de Hill House.



Comentaris

  1. Ui, passo de puntetes perquè aquesta serà la meva propera lectura, que encara trigarà uns dies. Però no m'ha acabat de fer gràcia saber que és de terror, sigui del tipus que sigui. D'alguna manera no em va quedar clar amb l'anterior ressenya que en vaig llegir i la vaig comprar... a veure què tal, ja en parlarem...

    ResponElimina
  2. Jo, més que terror, vaig sentir inquietud i estranyesa. Ja tinc La maledicció de Hill House en la llista de pendents.

    Mira! http://kitmillsdraws.tumblr.com/image/125210280668

    ResponElimina
  3. Uf, un gènere que no m'agrada, no pas gust de passar pena jo. Em sembla que aquest cop, encara que t'hagi agradat molt, no me l'apunt.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada