Què hi passa a Hill House?

La maledicció de Hill House, de Shirley Jackson.


"Cap organisme viu pot conservar el seny gaire temps en condicions de plena realitat; fins i tot sembla que les aloses i les cigales, segons diuen, també somien. Hill House, insana, es retallava solitària contra els turons, servant obscuritat dins seu; feia vuitanta anys que hi era i podia aguantar-ne vuitanta més. A l’interior, els murs seguien drets, els maons perfectament arrenglerats, els terres eren sòlids i les portes estaven prudentment tancades; el silenci s’estenia incansable contra la fusta i la pedra de Hill House, i el que fos que s’hi passejava, s’hi passejava sol."

Des de ben petit m'han agradat els monstres, els vampirs, les bruixes, els fantasmes i els homes llop. Però si hi ha un misteri tenebrós que sempre m'ha captivat, aquest és el de les cases encantades. La casa de la por era el primer lloc que visitava a les fires i als parcs d'atraccions. Em podia passar hores observant mansions abandonades, amb els seus portals imponents, els seus jardins sinistres i les amples parets de majestuositat perduda. Hi buscava amb una passió il·limitada els racons més perduts, els passadissos i habitacions més amagades, els detalles més imperceptibles i els encanteris més tenebrosos. És per aquest Peter Pan que porto dins i que es regira entusiasmat cada cop que passo per davant d'una casa abandonada o en runes que em vaig tirar de cap al llibre del qual us parlaré avui: La maledicció de Hill House, de Shirley Jackson.

La història comença quan John Montague, un catedràtic especialitzat amb l'estudi de fenòmens paranormals, decideix fer un experiment: anar a viure a Hill House, un casalot vell, misteriós, fosc, insondable, i molt temut pels taciturns habitants del poble més proper, per comprovar l'experiència de viure a una casa encantada. Montague selecciona a tres persones perquè l'acompanyin en aquest experiment: l'Eleanor, una dona introvertida, insegura i sensible que ha dedicat tota la vida a cuidar de la seva mare, la Theodora, sociable, decidida i inquieta, i el Luke, un jove vividor, un lladre, un mentider, l'hereu de Hill House. La senyora Dudley, l'estranya dona de servei al casalot, sempre se'n va al poble abans que es faci fosc, deixant als quatre hostes entre les parets ombrívoles i el mobiliari incòmode de Hill House.

De la mateixa manera que Sempre hem viscut al castell aquesta és una història de terror psicològic. El lector que busqui una casa on hi apareguin fantasmes i monstres en sortirà decebut. El que explora aquesta novel·la és el caràcter, l'estat d'ànim i les relacions entre els seus personatges, que s'han d'enfrontar a situacions extremes. El protagonisme l'acaba adquirint l'Eleanor, una jove que, com la Merricat Blackwood, és una solitària, imaginativa i turmentada jove, molt vulnerable a la maledicció de la casa. Com a les històries de terror de Henry James, acaba fent-se impossible distingir entre els fantasmes reals i els que són imaginats pels personatges, on comença i acaba el que només existeix en els seus caps i on el que està succeint realment dins de Hill House, desembocant en un clima incòmode de bogeria compartida.

El cinquè personatge principal del llibre sens dubte és la mateixa Hill House, la mansió gòtica amb passat esgarrifós, dins la qual la gent es desorienta, s'incomoda, sent coses estranyes i experimenta situacions paranormals. La maledicció de la casa, real o imaginada pels protagonistes, està present en tot moment, tot i que sense assumir un protagonisme excessiu, sense sortir del seu paper de mer escenari. M'ha donat la sensació que el paper del clima malsà de la casa és el de destapar i intensificar el caràcter dels personatges que dins d'ella viuen, molt especialment en l'Eleanor, en la qual el lector hi sospita de seguida una guspira de quelcom que no acaba de rotllar, de quelcom realment esgarrifós. Com més dies hi passen més efecte fa l'aire enverinat de Hill House en ells, més complicat es fa ignorar el que està passant, més patents es fan els recels existents entre els personatges, més insuportable és la convivència, més s'aïlla l'Eleanor davant primer la indiferència i després la traïció dels seus companys i més s'apropa el lector al final perfecte d'aquesta història tenebrosa.

No podria triar un moment preferit en aquest llibre, ja que per la tensió creixent, els girs inesperats i l'estil directe i cuidat de l'autora hi ha mil moments senzillament impressionants, però si n'hagués de triar un seria la nit dels cops misteriosos a les portes. Després d'uns dies d'aparent tranquil·litat arriba aquesta nit, un moment narratiu que em va fer vibrar, que em va fer passar por.

En conclusió, una història de terror psicològic, subtil i afilat que nos us podeu perdre, que fins i tot m'ha agradat més que Sempre hem viscut al castell, pel gran anàlisi que es fa dels seus personatges i alguns moments inoblidables. Això si, si busqueu una història de cases encantades on el protagonisme sigui dels fantasmes i el narrador sigui fiable, aquest no és el vostre llibre. Shirley Jackson ha demostrat un altre cop que el pitjor terror és el que està dins nostre.




 T'AGRADARÀ 
SI ET VA AGRADAR
 ALTRES LLIBRES 
DE L'AUTOR


Comentaris

  1. Passo de puntetes pel post, tot just per veure l'argument i què t'havia semblat, perquè tinc la intenció de comprar el llibre el proper cop que vagi a la meva llibreria de referència, així que no vull saber-ne massa. Tot i que sóc el contrari que tu, que no tolero gens bé el gènere de terror, però l'altre llibre seu publicat a l'Altra em va agradar prou.

    Per cert, molt xulo aquest apartat final de 't'agradarà si et va agradar'!

    ResponElimina
  2. Mon pare i jo compartim moltes lectures, així després les comentem a casa. Ja havia pensat en aquesta, perquè ens va agradar als dos Sempre hem viscut al castell, i ara m'ho has confirmat!
    (Jo era més de bruixes, de xicoteta, i encara tinc una certa fascinació infantil).

    Una abraçada :)

    ResponElimina
  3. Sempre he pensat que el més difícil, literàriament parlant, és que un llibre et faci passar por. I tú ens avises que n'has passat amb aquest de la Shirley Jackson, així que m'has convençut (tot i que no sóc gaire valenta), però abans he de llegir la del castell. Per cert, m'agrada molt que la mansió en sigui una de les protagonistes. Ptns

    ResponElimina
  4. Amb aquest tipus de llibres sempre hi tinc una contradicció i és que tinc curiositat per llegir-los però alhora no perquè sóc molt poruga i de seguida em poso tan a dins de la història que sembla com si em passés a mi. Si algun dia aconsegueixo superar-ho llegiré aquest llibre perquè sembla interessant.

    ResponElimina
  5. No sóc gens de les històries de por. Les novel·les de terror no m'agraden gens. Però com tu, m'agraden les cases encantades i els misteris que amaguen. Sempre n'he volgut visitar una i pensar en la gent que hi va viure.

    Salutacions,
    Laura.

    ResponElimina
  6. Moltes ganes de Shirley en general... aquests ambients encurioseixen!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada