Primavera, estiu, etcètera - Marta Rojals



"Del cap del camí m’arriba una xerrera de dones, ofegada tot seguit pel petarram inconfusible del tractor de l’agutzil, que em surt del revolt aixecant la polseguerada d’un genet de l’apocalipsi. 
—Ep, qué diuen los de Barcelona?
—Que fa nosa, el cotxe, aquí?
—Quina nosa vols que faigui, dona, si hi ha puesto de sobres!
Esclar que hi ha lloc de sobres, quines coses, això no és la zona blava. Aquí tothom aparca on vol, per ara i tant. Per això al poble tothom va amb el cotxe al cul, perquè encara no hi han arribat els sistemes que te’l fan avorrir."
Pàg. 9.

Avui us porto un llibre que vaig llegir fa més d'un any, però em va agradar tant que no puc deixar de recomenar-lo en aquest blog. És una novel·la plena de veritat, amb uns personatges inoblidables i una manera de narrar que no he vist a cap altre llibre i em va captivar des de la primera pàgina. Avui us porto Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals.

Coneixem a l'Èlia de Cal Pedró, una arquitecta de trenta-quatre anys que per Tots Sants va a passar uns dies al poble que la va veure créixer, com fa cada any, per visitar la tomba de la seva mare i passar uns dies amb el seu pare. Però aquest any és diferent, la seva vida a Barcelona, fa poc ideal, ara sembla estar-se esfondrant. L'Èlia necessita aire: la crisi immobiliària amenaça amb deixar-la sense feina i la seva parella l'ha deixat per una noia més jove. Un cop arriba es comença a retrobar amb la família i les amistats de la infantesa que la vida atrafegada a Barcelona havia deixat enrere. A poc a poc es deixa encomanar el dialecte de les terres de l'Ebre que els últims anys havia anat perdent, redescobreix el ritme lent, tranquil i alegre del dia a dia al poble. L'Èlia se'n adona que al poble ha viscut molts dels moments més importants de la seva vida, i aquesta nova perspectiva la porta a descobrir coses que fins ara li havien passat desapercebudes.

El personatge clau d'aquesta obra evidentment és la mateixa narradora, l'Èlia, endinsant-se el lector en els seus dubtes, els seus records i les seves emocions d'una manera simplement impressionant.  La novel·la retrata a la perfecció la vida al poble, on tothom es coneix i tothom ho sap tot de tothom, on persisteixen costums ja extingits a la ciutat i les coses són senzilles.

Però si una cosa em va agradar del llibre és com Marta Rojals porta l'accent dels pobles de les terres de l'Ebre a tots els diàlegs, donant-se la llibertat de deixar enrere les normes de Pompeu Fabra i el català de TV3 per esquitxar tota la novel·la de la riquesa gramatical i la manera de parlar de la gent del poble. De fet, aquesta novel·la va començar sent un exercici de l'autora d'escriure fent servir aquest registre. A mi això em va acostar molt als personatges, tots plens d'una naturalitat i una espontaneïtat impressionants que mai havia vist en una novel·la. És impossible no somriure quan es llegeixen els diàlegs amb la gent del poble, tant simple i alhora tan sàvia, plena de llum, optimisme, despreocupació, tendresa i sentit de l'humor en les seves paraules.

Si bé els personatges i el seu accent em van enamorar, la història, en la meva humil opinió, no arriba al nivell de l'altra novel·la de l'autora, L'altra, que em va deixar en el seu moment amb la boca oberta.  Però Primavera, estiu, etcètera atrapa des de la primera pàgina i és igualment una lectura imprescindible.

En conclusió, la barreja de l'original i pròxima manera de narrar, els seus personatges i la història de Primavera, estiu, etcètera em porten a pensar en la Marta Rojals com una de les promeses literàries en català. Una molt bona novel·la que retrata a la perfecció la quotidianitat d'un poble, la riquesa de la nostra llengua i el valor de les coses simples. Si no l'has llegit, estàs tardant.


 T'AGRADARÀ 
SI ET VA AGRADAR
 ALTRES LLIBRES 
DE L'AUTOR
  • L'altra.
  • No ens calia estudiar tant.



Comentaris

  1. Només llegir el fragment que ens regales ja he pensat "Oh, quin bon rotllo aquesta llengua oral, aquestes expressions..." Després he llegit el teu comentari i veig que també ho assenyales com un punt fort d'aquesta història. I és que sentir aquesta xerrameca tan espontània i natural ja fa de poble, de coses bones, d'estar-se a gust, com a casa. A més m'encanten les històries de noies de ciutat que troben refugi en el seu poble d'infantesa. M'has convençut. Ptns

    ResponElimina
  2. La tinc a casa, però no em plantejava llegir-la. Potser amb aquesta ressenya tan entusiasta em decidiré, darrerament llegeixo moltes més escriptores del que feia abans i m'estic emportant bones sorpreses.

    ResponElimina
  3. Tinc pendent llegir algo de la Marta Rojals. Algún anterior tinc apuntat. A veure amb quin em decideixo.
    Un petó ;)

    ResponElimina
  4. Vaja, em sembla curiós que es posi èmfasi a l'accent i s'allunti del català de TV3, però no m'acaba de convèncer la novel·la, troba que sembla plana i sense sorpreses.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això sí, els barbarismes del castellà em farien xiular les orelles :/

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada