Una carta perduda.


La ciutat i la casa, de Natalia Ginzburg


"No tens ni idea de quantes coses hi ha en una casa. Massa coses. Sembla mentida haver-ne comprat tantes. Sembla mentida haver-les comprat amb tanta il·lusió. En el moment que has de decidir si deixar-les o endur-te-les, les odies totes."

De Jan a A.

Escaldes-Engordany, 6 de maig

Estimada A.,

Abans de res disculpa per haver tardat tant de temps en escriure't. Han estat uns dies de bojos i volia respondre la teva carta sense presses i acompanyat per aquest foc que he encès i que veig ara reflectit en la tinta molla d'aquestes paraules escrites sobre el paper. Ningú et creia quan vas anunciar la teva decisió d'acabar amb el teu món digital. Ningú menys jo, jo sé que quan prens una decisió la portes fins al final. Bé, si per seguir parlant amb tu fins que tornis a veure'm a Andorra t'he d'escriure una carta saps massa bé que ho faré. La veritat és que em comença a agradar això d'escriure't cartes.

Com pots veure he sobreviscut a Sant Jordi i torno a ser a casa, entre aquestes muntanyes que em fan sentir resguardat, lluny del brogit que vaig viure aquell dia a Barcelona entre venedors de roses, llibres i escriptors desorientats. Et puc dir amb orgull que vaig aconseguir totes les signatures que volia. Bé, totes menys la de l'Eduardo Mendoza, que ara que ha guanyat el Cervantes tenia una cua ben llarga. Extremadament llarga. Per mi el Mendoza és un d'aquests escriptors que distreu, però no va més enllà de res. Tu ja m'entens. No ho sé, jo el trobo bastant sobrevalorat i per això no em vaig posar a fer la cua. Per altra banda em vaig trobar la R.J. Palacio -segur que et sona!- al mig del Passeig de Gràcia. T'ho pots creure? Tots els adolescents fent cues interminables per tenir Wonder signat i jo me la trobo pel mig de la ciutat. Barcelona mai em deixa de sorprendre. En fi, sé que a tu tenir un llibre signat pel seu autor no et diu res, que prefereixes tenir-lo dedicat per algú estimat. Ho entenc i ho comparteixo però també sento una emoció especial al tenir-lo signat per la persona que es va passar hores solitàries creant aquella història que tant m'ha atrapat. Sé que amb els anys que fa que ens coneixem i l'amor indefectible que ens uneix entens que per Sant Jordi no seré al poble per regalar-te una rosa i un llibre com les altres parelles. No me'n recordo de les dates, no tinc traça a l'hora d'idear regals sigui el que sigui que es celebri. M'agrada més fer un regal perquè he vist alguna cosa que et pot agradar, encara que no hi hagi cap ocasió especial d'excusa. Tanmateix t'agraeixo que tu te'n recordessis de mi i em fessis arribar aquesta magnífica novel·la, que no he deixat de llegir fins que l'he acabada. Gràcies per enviar-me La ciutat i la casa, de Natalia Ginzburg.

A la carta que venia amb el llibre em demanaves que et digués de què va -potser per comprovar si efectivament l'he llegit- i què m'ha semblat. Doncs bé, me l'he llegit i et puc dir de què va. La ciutat i la casa és una novel·la epistolar -és a dir, que està narrada a través de cartes dels propis personatges- que repassa uns quants anys en la vida d'uns amics italians. Tot comença quan en Giuseppe decideix vendre's la casa on viu a Roma per anar-se'n a viure als Estats Units, on hi viu el seu germà gran. Cap dels seus amics entén les seves presses per marxar, no entenen per què ven la seva casa a uns estranys per un preu ridícul amb l'únic propòsit d'anar-se'n als Estats Units sense cap altre projecte que escriure una novel·la. La que menys sembla entendre-ho és la Lucrezia, amiga i ex-amant d'en Giuseppe, que s'ofega en la seva rutina a casa seva -Les Margarides-, al costat del seu marit -en Piero- i envoltada dels seus fills -del qual un, insisteix sempre, és fill d'en Giuseppe, encara que ell no ho vulgui reconèixer-.

No em dona la sensació d'haver resumit bé el punt de partida d'aquesta novel·la amb aquest intent matusser de sinopsi però les millors novel·les ja ho tenen això, no et sembla? Crec que al menys ja t'he demostrat que me l'he llegida i la veritat és que m'ha agradat molt molt. Saps perfectament que les històries que més m'agraden són les que tenen personatges profunds, intensos i inoblidables. Sens dubte La ciutat i el mar els té. Gairebé tots els seus personatges es troben perduts i desorientats, immersos en la crisi vital d'entrada a la maduresa. Senten que la llibertat que han gaudit durant la joventut, allunyant-se dels models tradicionals de família, els ha escopit en un buit existencial, les il·lusions que un dia havien tingut s'estan esfondrant i es troben en un impàs entre la nostàlgia d'aquells anys daurats i la recerca desesperada de l'amor i la comprensió en un món que els ha deixat enrere. Tots els personatges, perduts en els seus dilemes i preocupacions, s'envien cartes plenes de records, temors, confessions, pensaments, conjectures i preguntes sense respostes.

Les cases en aquesta història són pels seus personatges una àncora, l'únic element sòlid de les seves vides. Però ni tan sols les cases es salven de les violentes envestides dels vents del temps. A través de les seves cartes no només anem coneixent els personatges -l'espontani, despreocupat i somiatruites Giuseppe, la generosa i desinteressada Roberta, la lluitadora i vehement Lucrezia, l'incomprès i reservat Alberico- sinó que els veiem evolucionar i créixer. Tot i que a la novel·la no hi ha molta acció, sí que està ple de girs inesperats que m'ensumava quan deixaven d'haver-hi cartes durant un temps d'algun personatge. El que vull dir, estimada A, és que la personalitat dels personatges i la complexitat dels successos que viuen al llarg de la història es traslladen a l'estil de redacció de cada una de les cartes, a la seva freqüència i a la seva longitud. Tot encaixa, aquest és un llibre rodó. La ciutat i la casa és una d'aquestes històries que es llegeixen fàcil i ràpidament i un no se'n adona de la seva grandesa fins que acaba de llegir l'última de les seves pàgines i es troba a si mateix enamorat d'uns personatges inoblidables.

És molt teu aquest llibre, A. Tu i la Natalia Ginzburg compartiu una cosa: les dos sou més de microscopis que de telescopis. Saps perfectament què vull dir amb això, no és la primera vegada que t'ho comento. A tu, així com a la Ginzburg pel que he vist en aquesta novel·la, us interessa més posar la lupa en l'univers dels detalls, de les monotonies, del dia a dia, de les coses petites, de la vida domèstica que en grans proeses i odissees que eclipsen el sol. Tu m'has ensenyat a valorar les coses petites i aparentment ordinàries. He entès que l'univers està fet d'àtoms, i a vegades les més grans proeses i odissees s'amaguen en aquestes coses que a simple vista ens poden semblar minúscules i insignificants però que un bon escriptor -com aquesta autora- pot portar molt enllà.

Mai havia llegit la Natalia Ginzburg i la veritat és que hauria tardat molt en llegir-la si no m'haguessis enviat La ciutat i la casa, però ara no en tinc cap dubte que hi tornaré. Sempre l'encertes. Tu l'has llegida? No em menteixis, si us plau. Sé perfectament que a vegades em prens el pel i em dius que no has llegit una novel·la només per escoltar-me explicant-te el seu argument i les meves sensacions. Sabies que la Gestapo va torturar i matar al marit de l'autora? Jo no ho sabia, tot i que sospitava que havia tingut una vida dura per aquesta història. Em recomanes alguna altra de les seves obres en especial?

Et torno el llibre amb aquesta carta perquè el llegeixis si no ho has fet, t'asseguro que no et deixarà indiferent. Espero que, lluny de molestar-te, t'agradi trobar-te els fragments que més em van impactar subratllats en llapis. Ja saps que no ho puc evitar.

Adéu. Et recordo sempre,

Jan.

"Aquella casa encara és meva i ho serà sempre. Les cases es poden vendre o deixar a altres persones, però sempre es conserven dins d'un mateix".



 T'AGRADARÀ 
SI ET VA AGRADAR
 ALTRES LLIBRES 
DE L'AUTORA
  • Vocabulari familiar.
  • Todos nuestros ayeres.
  • Y eso fue lo que pasó.



Comentaris

  1. Només per l'originalitat de la ressenya ja cal la pena llegir el llibre. De la Natàlia he llegit "Léxico familiar" i em van donar ganes de llegir-ne més.

    D.

    ResponElimina
  2. Últimament llig moltíssimes coses bones de Natalia Ginzburg. Al final, la pressió de grup farà que llisca alguna cosa. Una ressenya molt bonica i personal :)
    Una abraçada.

    ResponElimina
  3. Ni coneixia l'autora ni coneixia l a novel·la. Al principi no em cridava l'atenció, però la teva ressenya tan especial ha fet que m'ho hagi de pensar. Enhorabona per l'originalitat!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada