Daha! - Hakan Günday

22.7.17



"Puta merda", em deia, "no hi ha manera de desfer-se'n! Però per què dimonis no es queden a casa seva, a les seves ciutats?" Els cridava a la cara de cadascun: "Què passa, que hi ha guerra als carrers? És això? Que la gent es mata davant la porta de casa teva? Doncs surt a lluitar tu també! Que et matin, que et fereixin, que et deixin invàlid! Que us moriu de gana allà baix? Doncs fes un fill i fote-te'l! Però no vinguis a tocar-me els collons amb l'excusa d'anar a l'altra punta del món! Què hi guanyaràs? Se't follaran viu! Què et penses, que t'esperen i t'acolliran amb els braços oberts? Que subnormal que ets! Que no entens que allà on vas no tens cap valor? Ja ho veuràs, ja! Ningú no voldrà asseure's al teu costat a l'autobús o pujar sol amb tu en un ascensor! Ningú no acceptarà la salutació que li balbucejaràs amb el teu accent ridícul! Ningú no et voldrà tenir de veí! Ningú no voldrà que el seu fill es faci amic del teu! Ningú no voldrà sentir parlar de la teva religió! Ningú no voldrà que et guanyis la vida! Ningú no acceptarà que siguis feliç i li sobrevisquis! Ningú no voldrà anar darrere teu en una cua d'espera! Ningú no voldrà que votis! Ningú no voldrà anar-se'n al llit amb tu ni mirar-te als ulls! Ningú no et considerarà un ésser humà! Ningú no et demanarà com et dius! I si algú ho fa, segur que serà perquè és boig o perquè fa comèdia! T'odiaran tant que allà on vagis a viure els preus de les cases cauren en picat! Ja va sent hora que ho entenguis! I a sobre abandones els teus fills! Treballaràs com una bèstia per estalviar diners i donar-los a gent com nosaltres! Per això... Per això et mereixes els pitjors patiments! I aquí és on entro jo en escena! Te la faré passar tan negra que així tindràs alguna cosa a explicar als fills de puta dels teus col·legues!"



Si avui la Unió Europea té un desafiament (prefereixo aquesta paraula optimista a la pessimista, "crisi") no és ni el Brexit ni la possible pèrdua d'un important aliat com Estats Units a causa de l'auge del populisme, sinó els refugiats. A Catalunya hauríem de saber molt bé per les històries dels nostres expresidents, artistes, besavis i avis el que és deixar la teva vida enrere i estar lluny del teu país, a un lloc on ets menyspreat. El tema de l'exili és freqüent en la literatura, molts escriptors van patir en la seva pròpia pell aquest drama: Stefan Zweig, Joseph Roth, Thomas Mann, Victor Hugo i Antonio Machado són només alguns dels escriptors que van haver de fugir dels seus països per tal de sobreviure. Però la història que us porto avui no és la dels refugiats, la d'aquesta gent que ha d'abandonar-ho tot per emprendre una travessia incerta, fugint de la mort, la guerra i la misèria. No, la història que us porto avui és la d'una d'aquestes persones que s'enriqueixen amb aquesta gent, és una d'aquestes persones que els pugen en un camió i els intenten portar a Europa. És una d'aquestes persones que no surt a les notícies, que suborna, que negocia, de mirada freda, indiferent a les penes dels individus que són la seva mercaderia, una d'aquestes persones que, encara que sembli mentida, també és persona. Avui us porto Daha!, de Hakan Günday.

Coneixem al protagonista i narrador d'aquesta història, en Gazâ, un nen turc que ja des de petit destaca a classe. Però poc importa que sigui un dels primers a l'escola, no pot defugir el seu destí. El seu pare és cruel, és autoritari, és traficant de persones, és assassí. Es dedica a mantenir als immigrants vinguts des d'Iran a un magatzem atrotinat sense les condicions més bàsiques d'espai, llum o higiene i traslladar-los posteriorment a la costa turca perquè siguin embarcats a Grècia. Ja a l'edat de nou anys Gazâ es veu implicat en el tràfic il·legal de persones havent d'ajudar al seu pare en les tasques de manteniment i alimentació dels immigrants que tenen a càrrec seu.

En Gazâ creix completament sotmès al seu pare, que el castiga de manera despietada quan no fa el que li diu, i desfoga la seva solitud i impotència extorsionant i jugant cruelment amb el destí dels refugiats que té a càrrec seu, per ell només són mercaderia, trossos de carn que pot violar, manipular i robar. Daha és "més" en turc, i és l'única paraula que saben els immigrants que, en el seu viatge a l'occident, cauen a les urpes d'en Gazâ i el seu pare. Més, més! Més menjar, més aigua, més. Aquest és l'únic món que coneix, la sensació de ser ell, i no els refugiats, el captiu que està atrapat en una vida de la qual no pot fugir de cap manera, anirà alimentant al monstre que porta dintre seu, assemblant-se cada dia més al seu odiat pare. Tot i que en Gazâ és educat pel seu pare, a qui odia i estima a la vegada, en el principi que per sobreviure en aquest món s'ha de mirar per un mateix, també hi ha llum en ell, una escletxa de la seva ànima putrefacta encara és viva i li recorda que el que fa està malament, que no és ètic. Aquesta consciència adopta la veu d'en Cuma, un afganès que es va ofegar per culpa seva.

Hi ha parts d'aquesta novel·la que m'han agradat i n'hi ha d'altres que m'han sobrat. Específicament la seva primera meitat l'he gaudit moltíssim mentre que la segona meitat m'ha avorrit sobiranament. Al llarg de la primera meitat coneixem en Gazâ i al seu terrible pare, els veiem treballar, veiem les ganes del protagonista de fugir del seu destí com a traficant de persones, veiem el terror amb el qual viu cada dia i la crueltat amb la qual tracta als immigrants, com realitza experiments inhumans amb ells, com comet la seva primera violació. En definitiva, veiem com en Gazâ passa de ser un nen innocent a un adolescent corromput, ofuscat pel dolor i amargat per les circumstàncies que li ha tocat viure.

Però després arriba l'equador del llibre amb un accident inesperat que és seguit per un llarg episodi brutal i escatològic que posa la pell de gallina, un episodi en el qual el protagonista es converteix en un animal desesperat per sobreviure. Un episodi que em va traslladar a les escenes més esfereïdores i colpidores d'Ànima, de Wajdi Mouawad, o El pájaro pintado, de Jerzy Kosinski. Aquest accident és, en la meva opinió, és la culminació de la novel·la, el seu millor moment, l'escena en la qual, en cas d'haver sigut una pel·lícula, es pararia la banda sonora perquè l'espectador sentís a la perfecció la desesperació i la solitud del protagonista en els seus esbufecs angoixats lluitant contra el silenci més implacable, el buit més letal. Després d'aquest accident la novel·la perd el rumb, queda perduda i sense cap tipus de direcció i el lector es troba seguint a un protagonista que no sap on va perquè no va enlloc. Aquesta segona meitat, centrada en la superació del protagonista dels problemes psicològics que li provoquen el trauma viscut i el viatge que empren pel món m'ha avorrit sobiranament, no aporta res a la narració i destrossa una història que havia començat molt bé.

En conclusió, Daha! és una novel·la esfereïdora i brutal que enfronta al lector a la part més inhumana de l'ésser humà, posa el focus en una part del dramàtic viatge que emprenen els refugiats per arribar a l'occident que és ignorat pels telenotícies i els diaris. La primera meitat de la novel·la és senzillament impressionant, però passada la culminació de la història a l'equador del llibre arriba una segona meitat que, en la meva opinió, sobra completament. Crec que Daha! seria una novel·la molt més bona si no tingués aquesta segona meitat.


 T'AGRADARÀ 
SI ET VA AGRADAR

1 lletres

  1. Vaja, m'ha impactat molt el fragment que ens ahs deixat i la trama sembla increíble. Tot i així, no m'acaba de convèncer que la segona part de la novel·la se t'hagi fet llarga, crec que ho deixaré passar.

    Salutacions,
    Laura.

    ResponElimina