Una cabana a l'hivern - Hubert Mingarelli

6.8.17



Estimada A.,

A la conferència que va donar Svetlana Alexiévich, Premi Nobel de Literatura, a Barcelona va dir, disculpa si no sóc massa precís, que la Història real resideix en les vides de la gent corrent, i no en les grans conquestes, les grans revolucions i la vida dels reis i emperadors que ocupen la major part dels llibres d'història que estudiem avui dia. Trobem la història real, deia Alexiévich, en les penúries que enfrontava la gent corrent en el seu dia a dia, en les seves decisions quotidianes, en les seves alegries i en aquelles petites costums que cap llei, reglament o decret poden anul·lar de cap manera. Això en aquell moment em va fer pensar que hi ha alguna cosa en l'ésser humà que ni tan sols els règims totalitaris del segle XX, que van intentar controlar, modular i uniformitzar les ments dels seus ciutadans, mai van poder esborrar. L'amor d'una mare pel seu fill, la compassió per una persona necessitada i el sentit de la justícia són coses que han fet esfondrar grans regnes, imperis i dictadures, és el que fa obrir els ulls a Winston a 1984, són petites accions les que ens recorden cada dia el nostre costat més humà. Tant se val quina pena dictamini una llei, ni quina temible autoritat controli el seu compliment amb mà de ferro, ningú pot anul·lar ni eludir aquesta guspira. I d'alguna manera això ens converteix en humans i no en robots programats per actuar d'una forma concreta. 


N'estic segur que si tu i jo haguéssim viscut a la Roma de Mussolini, tu hauries tornat cada dia de treballar portant algun jueu o dissident del règim, acollint-lo a casa, arriscant-ho tot per ajudar-lo a fugir. Sempre has tingut aquesta consciència, aquest sentit de la moral, aquesta empatia amb la gent necessitada. N'estic segur que els carrers bruts i freds de Nova York no han aconseguit canviar això de tu. Mai t'has pogut quedar callada i quieta davant d'una injustícia, això sempre em va tenir captivat de tu. Jo sóc més pragmàtic, donaria la pell per un familiar o un bon amic, però reconec que em costaria sacrificar-me per un desconegut, arriscar-me a mi i als meus éssers estimats per una persona que molt probablement, si s'invertissin les nostres posicions, no faria res per auxiliar-me. 

Una cabana a l'hivern ens situa en el Tercer Reich alemany, un dels règims contemporanis més al·lèrgics al que pel sistema era considerat una debilitat imperdonable: la consciència individual. A Polònia, en plena Segona Guerra Mundial, tres soldats nazis treballen en un camp d'extermini envoltat de boscos glaçats i muntanyes nevades. Als tres els hi repugna la seva feina, consistent en disparar a persones indefenses, inservibles després de mesos de treballs forçats, sacs d'ossos, llengües seques, mirades suplicants, resignades, indiferents, manllevar vida rere vida, al ritme de les ordres fermes del seu superior jeràrquic. "Perquè si algú vol saber el que em feia mal, i que encara me’n fa a hores d’ara, era veure aquesta mena de coses a la roba dels jueus que havíem de matar: un brodat, botons de color o una cinta als cabells. Aquestes tendres atencions maternes em destrossaven. De seguida les oblidava, però en el moment precís, em destrossaven i patia per les mares que un dia se n’havien preocupat”.

Quan uns jueus aconsegueixen escapar-se del camp, els tres soldats visiten al comandant i li demanen que els hi concedeixi el permís per sortir a capturar-lo. "Li vam explicar que nosaltres preferíem caçar que no afusellar, que no ens agradaven els afusellaments, que ens feien sentir molt malament, i que després, a la nit, teníem malsons. Que de bon matí, ja ens llevàvem deprimits només de pensar-hi, i que acabaríem per no poder-ho suportar gens ni mica. I que, pensant-ho bé, un cop malalts ja no serviríem per a res." El comandant els autoritza per sortir del camp, buscar als jueus en aquells territoris ignots i congelats sota l'atroç hivern polonès i portar-los de tornada entre aquells murs grisos i macabres.

Exploren el terreny, recorren kilòmetres i kilòmetres de boscos blancs, buscant l'escalfor en el record de les seves cases, dels seus somnis abans de ser destinats a aquell camp, no esperen trobar els jueus que busquen però guanyen temps per endarrerir el seu retorn al camp d'extermini i a la feina que els hi produeix malsons. Però quan troben a un jove jueu amagat en un cau, mig mort de fred i de por, han de prendre una decisió: obeir al seu comandant i portar-lo al camp, cosa que suposaria la seva mort segura, o deixar-lo fugir. Si compleixen la seva missió el comandant els hi donarà més oportunitats de sortir del camp, mentre que si fracassen saben perfectament que no se'ls hi concediran més excursions i hauran de seguir treballant al camp, afusellant als presoners dia rere dia.

M'ha agradat aquest breu relat de Mingarelli. Amb tan sols cent cinquanta pàgines i a través dels seus capítols curts i els seus diàlegs aparentment trivials m'ha enfrontat a un profund dilema moral. Hi ha molta literatura centrada en el règim nazi, massa potser, però la perspectiva d'aquest relat situa als soldats nazis com verdaderes víctimes del sistema pel qual treballen, inadaptats en un règim pensat per persones cruels, sàdiques, sanguinàries i inhumanes que creuen en la llei del peix gran que es menja al petit. Semblen aquests soldats -i fins i tot el seu comandant- els presoners del camp d'extermini, permanentment atrapats entre l'obediència i la consciència. 

Quan capturen al jove jueu es resguarden en una cabana i preparen una sopa. Arriba un vell polonès que demostra detestar al seu presoner, els hi ofereix un aiguardent als tres soldats, es mostra dòcil, esperançat amb què li donin una part de la sopa que estan preparant. El presoner, mentrestant, espera en silenci. Un cop acabin de beure's la sopa hauran de decidir el seu destí.

Quina creus que serà la seva decisió, A.? No em diguis el que t'agradaria que fessin o el que faries tu en el seu lloc, aquesta resposta la conec. Però què creus que faran aquests tres soldats nazis turmentats? Si no els hi agrada la seva feina d'exterminar presoners no és perquè se sentin culpables, sinó perquè els hi és desagradable, perquè els hi produeix malsons (potser ecos de la seva consciència ofegada?). Què creus que faran? Entregaran a aquest jueu desconegut a una mort segura? O la seva mirada jove i desperta, les seves galtes sense cap arruga i vermelles pel fred o els seus llavis prims i famolencs els faran pensar en tots els anys que li queden per viure i els hi faran prendre la decisió menys lògica però a la vegada més humana? Qui prendrà aquesta decisió: tres soldats del Tercer Reich o en Bauer, l'Emmerich i el narrador sense nom? Servirà d'alguna cosa salvar a aquest jueu, quan n'han exterminat tants abans?


"Servirà. Sabrem que ho vam fer almenys una vegada."


Sempre teu,






P.S. Coincideixo amb Alexiévich, crec que la Història (amb majúscules) és la d'aquestes petites coses que fa la gent petita i sé que en això, tu que sempre em contradeies, estaras d'acord amb mi.




FITXA DEL LLIBRE
Títol: Una cabana a l'hivern.
Autor: Hubert Mingarelli.
Traducció: Lluís-Anton Baulenas.
Títol original: Un repas en hiver.
Editorial: Sembra llibres.
Pàgines: 152.
ISBN: 9788494373671.
Precio: 16,50€

LA MEVA VALORACIÓ

T'AGRADARÀ SI ET VA AGRADAR
El nadador en el mar secreto, de William Kotzwinkle.
Sostiene Pereira, de Antonio Tabucchi.
Mendel el de los libros, de Stefan Zweig.
Novela de ajedrez, de Stefan Zweig.


1 lletres

  1. De nou, l'estil de la ressenya m'ha encantat, ha merescut la pena el temps invertit en fer-la.
    Sobre el llibre, no el coneixia, però se'ns dubte m'ha cridat l'atenció, m'agraden aquestes històries i no he llegit cap cop sobre els soldats alemanys. També trobo que la Història la feim tots nosaltres.

    Salutacions,
    Laura.

    ResponElimina